Soc català perquè vull, i tu?

Joan Casellas Artista

El guionista Eduard Sola va declarar-se “orgullosament xarnego” quan va rebre el premi Gaudí al millor guió. Va dir que el seu ascens social, gràcies a l’educació publica, podria ser una “venjança” contra aquells que el van mirar amb superioritat (els catalans de tota la vida, tots rics i amb barquitu, que potser no volien que estudiés?), però decideix que no, encara que ja ho ha deixat anar. Xarnego de segona generació, potser li escau millor declarar-se orgullosament colon de la colònia catalana. La polèmica el sorprèn i diu que de saber-ho s’hauria repensat el discurs; que parlava des de l’experiència personal, com si digués que no volia posar-se en política… malgrat que el seu discurs va ser tot un manifest.

Tot plegat m’interpel·la. Moltes vegades m’han engaltat això tant fatxenda de “qué pone en tu DNI?” Doncs hi posa Joan Hernández Casellas, súbdit del “Reino de España”, i abans Juan, en contra de la meva voluntat. El meu pare; Bienvenido Hernández Rodríguez, quan l’any 1948 va arribar a El Masnou procedent de Ciempozuelos, creia que havia arribat accidentalment a França ja que al seu voltant tothom parlava una llengua que no entenia. Darrere deixava una colpidora història de mort, espoli i amenaça. L’oncle Manolo, que va venir primer, explicava sempre com un militar franquista amenaçà, pistola en mà, el seu pare de treure-li la memòria d’un tret si continuava reivindicant la restitució de les propietats familiars espoliades pel sol fet de ser republicans…

El pare va esdevenir pagès rabassaire amb tota naturalitat i, amb molt d’esforç, amo del seu destí, sense posseir cap terra i treballant-ne molta, cosa que a la seva Castella natal era impensable; i és que ser català és bàsicament una forma de viure i de pensar. Altrament la mare, la modista Pepeta Casellas Guitart, filla d’una modesta família de pagesos arrelada al poble de Teià, va cedir en moltes coses a la vida, però ni un mil·límetre en això de ser catalans; als seus fills no ens va passar pel cap que poguéssim ser una altra cosa. Mes que l’origen compta la voluntat de ser. La nostra història n’és curulla, d’exemples: el pintor noucentista Joaquim Torres García, (1874-1949) nascut a Montevideo; el compositor de sardanes Pep Ventura, (1817-1875) que va néixer a Jaén, o Àngel Guimerà, (1845-1924) nat a Santa Cruz de Tenerife, van ser catalans notables. En un pla més contemporani podem citar l’escriptora Patricia Gabancho (1952-2017), i dos dels membres de la plataforma No em canviïs la llengua, l’escriptor Matthew Tree i l’activista Rosario Palomino (1971-2024), així com el meu veí, l’economista Edward Hugh (1948-2015) amb qui vàrem participar a la Via Catalana, i entre d’altres el periodista i polític Albano Dante Fachin i el poeta Sam Abrahams.

Per atzars de la vida, vaig formar part d’un jurat artístic durant tres cursos, que van durar cinc anys per la pandèmia: el projecte de l’ICUB Barcelona Producció, un sòlid projecte de promoció de les arts contemporànies a Barcelona. Per presentar-s’hi no cal ser de Barcelona ni català, sols acreditar alguna mena de relació amb la ciutat, cosa que trobo bé. Les publicacions es fan en català, castellà i anglès, d’entrada en aquest ordre encara que alguns artistes se les enginyaven per invertir-lo prioritzant el castellà o l’anglès amb la visió pocapena que així tindrien més difusió. Els finalistes han de passar una entrevista presencial amb el jurat i aquí em vaig trobar amb situacions sorprenents. Un pintor al que anomenaré amb el malnom de Pepe Scully feia molts anys que vivia a la ciutat i els seus fill nats a Barcelona hi estaven escolaritzats (com el famós Sean Scully) però ell no entenia el català i de fet amb prou feines el castellà… Un altre finalista presentà un interessant projecte sobre la importància de la llegua materna en l’àmbit de les emocions i l’expressió, però tota aquesta sensibilitat s’esvaïa a l’hora de parlar català amb el jurat. Sembla que no l’entenia bé malgrat que vivia a la ciutat des de feia més de deu anys. Requerir que es parlés català en uns premis de Barcelona és actuar amb “superioritat” i no ser prou cosmopolita? Crec que així ho van viure aquests artistes.

Aquesta relegació del català ve de lluny de la mà dels règims espanyols de tota mena però també de l’esquerra possibilista i/o acomodada amb el règim del 78 (el de “café para todos” o “libertad sin ira libertad, que si no la hay seguro la habrá”). Quan militava a Els Verds Confederació Ecologista de Catalunya, a finals del segle XX, va sorprendre’m constatar com totes les organitzacions que donaven suport als immigrants els ensenyaven castellà perquè “era més útil per a ells”, encara que feia molt temps i també de moment vivien a Catalunya; parlo de les grans mobilitzacions de “papeles para todos” del tombant de segle.

Acabo amb el fet Sola, encara que la polèmica dels Gaudí ja és una noticia passada… Sola es declara orgullosament xarnego com si digués orgullosament “xicano” al bell mig dels EEUU obviant, com explica molt bé Marta Roqueta, (1) que els xicanos es reivindiquen des d’una llengua minoritària en el país i els àmbits de poder, tot el contrari que els passa als xarneguistes d’aquí. Probablement Sola no pensava el seu acte com quelcom bel·ligerant sinó alliberador, però, vulguis que no, tot plegat tenia un aire de força continguda, de venjança suspesa però latent. No és una cosa d’ell sinó de tot el sistema colonial ben actiu a Catalunya. Com mesurem les mirades de superioritat, i les d’odi? A l’exèrcit, en els llunyans anys en què vaig fer el servei militar obligatori, mirar malament un superior era motiu de sanció, i per això era millor evitar qualsevol mena de mirada, com passava amb els emperadors de tota mena i temps. Dia sí dia també xarneguistes militants i espanyols d’ultramar m’aclareixen què visc a Espanya i que no reconèixer-ho és una actitud supremacista, ves per on!

1 https://www.youtube.com/live/BdH4p04bq3U?si=QWay5HyX0VFdxsQW