Avisos importants

Segona i última entrega del programa dedicat al PIANO I LA MÚSICA CLÀSSICA. Sisena entrega en Quarantena Musical

Primer de tot, gràcies per la bona acollida als programes setmanals, que hem subtitulat com a Quarantena Musical amb Donant la Nota, pensats per ajudar a  passar una mica millor el temps de confinament per la pandèmia del coronavirus.

Avui us lliurem la segona i última entrega, que inclou sis il·lustracions musicals, dedicada  al PIANO EN LA MÚSICA CLÀSSICA, com un recordatori del DIA INTERNACIONAL DEL PIANO, celebrat el passat trenta de març.

El programa d’avui és un treball col·lectiu dels Amics de la Música, amb idea i redacció de José Ourille, i correcció gramatical i locució de Rafael Güell, amb la inestimable ajuda del tècnic de Ràdio Sant Quirze, Carles Serqueda, que ha fet el teletreball de muntatge i posada en antena i a internet.

Recordareu que en el primer programa sobre el piano vàrem parlar dels seus orígens, que remunten a l’any 1690,  inventat per l’italià Bartolomeo Cristofori.

Ara volem completar breument aquesta informació, afegint que el piano és l’instrument musical pedagògic per excel·lència, donat que és un instrument polifònic, polirítmic, molt sonor, fàcil d’utilitzar i relativament econòmic, sobretot d’ençà que a mitjans del segle passat varen aparèixer els pianos electrònics. Per aquestes raons, és utilitzat en les classes de solfeig i en les escoles de música i conservatoris.

A més i més, el piano es pot utilitzar per a la interpretació solista, per la música de cambra, per a l’acompanyament, per ajudar a compondre i per assajar. Per això els pianistes tenen moltes possibilitats per escollir estils de música, des de la clàssica, la música popular i sobre tot el jazz, al que dedicarem també un parell de programes, si tot va bé.

També us volem recordar que moltes obres per a orquestra varen ser escrites inicialment per a piano i, a l’inrevés, moltes obres del repertori orquestral clàssic varen ser transcrites després per a piano. L’exemple més conegut el trobem en la transcripció de les nou simfonies de Beethoven, que Liszt va fer per a piano. Una feinada digna d’un  Donant la Nota MAJOR!

Sense més comentari d’introducció, escoltem el primer tema d’avui,  Serenade de Schubert.

https://www.youtube.com/watch?v=fU0Vd2pBNRE

(DURACIÓ 5:40)

Hem de dir que ens ha costat de triar entre tres vídeos del YouTube, ja que tots són interessants, per diverses raons. Hem escollit la interpretació en directe, del pianista i pedagog mexicà Claudio Herrera, amb l’orquestra darrera escoltant. Però us animen a veure vosaltres mateixos els altres dos vídeos que trobareu: El del quadre de Van Gogh interpretat pel pianista Vadim Chaimovich, del que vàrem parlar en la primera entrega dedicada al piano i també trobareu una versió simfònica amb violins (en la primera imatge del vídeo es veuen tres cavalls salvatges galopant), cosa curiosa donat el tema tan romàntic i que és considerat com a música pels enamorats. Segur que aquesta transcripció simfònica de la Serenata de Schubert per a piano,  us recordarà el vostre primer amor, o l’últim, mai se sap.

Parlarem ara molt breument de Franz Schubert, nascut a Viena el 1797 i mort també a Viena el 1828, amb només trenta-un anys, és a dir, va morir encara més jove que Mozart i, Deu-n’hi-do, també la quantitat de música de qualitat que va compondre. Fou un gran compositor de “lieders” (breus composicions per a veu i piano, considerades com les precursores de les cançons modernes), però també de música per a piano, de càmera,  orquestral i operística, que no va poder estrenar ni publicar en vida.

Schubert va portar a Viena una vida bohèmia, rodejat d’intel·lectuals, però amants de les tavernes, del bon vi, de les “dones dolentes”  i dels ambients populars, sempre lluny dels salons nobiliaris. D’aquest entorn prové el famós terme “schubertiada”, és a dir, reunions d’artistes, músics, pintors, poetes i melòmans,  que es reunien per escoltar com cantava i tocava al piano els lieders que componia el bohemi Shubert. S’han catalogat uns 600 “lieders”, el conjunt més perfecte i variat de la història musical i, se’l sol considerar com el creador d’aquest gènere.

No estarà de més recordar que a Catalunya es fa, des de fa uns trenta anys, el festival “La Schubertiada de Vilabertran” que organitzen cada estiu les Joventuts Musicals de Figueres. Creiem que en la situació actual, enguany no es podrà fer, igualment que tampoc es podran celebrar els altres festivals del pròxim estiu.  QUE HI FAREM!

Finalment, DONANT LA NOTA, us diem que Schubert va compondre nou simfonies, incloent-hi la famosa “Simfonia inacabada”. Com que altres compositors romàntics com Beethoven, Mahler, Dvoráck, etc.,  van compondre també nou simfonies i no van poder arribar a la número 10 per malalties o mort,  es va parlar de la maledicció de la novena simfonia. Per acabar d’arrodonir la llegenda, Schubert està enterrat al cementiri central de Viena, en l’indret dedicat a músics cèlebres i molt a prop del seu admirat Beethoven, que tampoc va compondre la dècima simfonia.

Escoltarem ara un segon tema, no sé si tan romàntic, però segur que molt divertit. Es tracta d’una transcripció al piano que va fer Liszt d’un dels “Sis grans estudis de Paganini”.  Ja sabeu: El més gran violinista de tots els temps, transcrit pel més gran pianista de la seva època, per no dir de tots els temps.  Ens referim concretament a l’estudi  número tres, titulat “La Campanella”. Si no el coneixeu, segur que us sorprendrà gratament.  Ah, crec que també us sorprendrà el pianista Eugeny Kissin, intèrpret del vídeo que hem seleccionat, un jove pianista del qual es diu que ho dóna tot a l’hora de tocar i que ja té més de tres milions de visualitzacions al YouTube.

https://www.youtube.com/watch?v=0FbQZCsYXVg

(DURACIÓ 4:33)

Ara cal parlar breument de Franz Liszt, nascut el 1811 a l’imperi Austro-Hongarès i que va morir a setanta-quatre anys  en la cèlebre localitat musical de Bayreuth, de l’imperi alemany.  Liszt és considerat un dels grans músics virtuosos del Romanticisme, junt amb els seus contemporanis Frédéric Chopin, Johannes Brahms i Hector Berlioz, i podríem afegir també a Robert Schumann.

Franz Liszt, fou un veritable talentós que va revolucionar totes les convencions pianístiques , com ara inventar el concepte de recital a solo, sostraure els concerts  de les sales de l’aristocràcia i l’alta burgesia amb l’afany de portar-los fins als grans auditoris, sense la necessitat de recórrer a una orquestra com a acompanyament.

El recital pianístic és, per Liszt,  quasi com una acrobàcia realitzada en un circ. D’ací sorgeixen partitures purament magistrals, amb abundants complicacions tècniques, però que, en definitiva, contenen música qualitativament excel·lent.

I ara, DONANT LA NOTA, us direm que la vida sentimental de Liszt ha donat lloc a nombrosos mites i faules. Un dels més persistents fins avui, ha estat la creença que el músic tingué diversitat de fills il·legítims. El fet de posseir abundants amants, algunes de les quals foren cèlebres escriptores, com el cas de la francesa George Sand, recordeu que va ser també l’amant de Chopin,  i el fet que s’al·ludís a Liszt en les obres d’aquestes escriptores, varen contribuir a intensificar aquesta aura fabulosa. Potser no us havien dit que Liszt era un home religiós, religiós, ja que era franciscà, membre de la Tercera Ordre de San Francesc.

Res més a afegir sobre Liszt, i passem ara a escoltar el tercer tema, titulat Traumerei, de Robert Schumann.

Aquest breu tema, d’una mica més de 3 minuts, està inclòs en una sèrie d’unes trenta composicions que Schumann va titular Escenes infantils com un record de la seva infantesa. Hem escollit un vídeo de la pianista d’origen ucraïnès, Valentina Lisitva, una nena prodigi que va aprendre a tocar el piano a tres anys i va fer el seu primer recital tan sols a quatre anys. És la concertista clàssica més vista a Internet i el canal del YouTube amb el seu nom té més de mig milió de subscriptors i acumula, de moment, més de 45 milions de visites.  Esperem que us agradi l’escena núm. 7, Traumerei, en alemany, que en català significa “entre somnis”.

https://www.youtube.com/watch?v=fHlfNYY1YIY

(DURACIÓ: 3:18)

Esperem que us hagi agradat aquest tema lent i intimista de Schumann. El resum general de la seva obra i vida, ens diu que va ser un compositor i pianista romàntic alemany, excel·lent pianista que es va casar, amb loposició de tothom, amb la filla del seu mestre musical, molt més jove que ell, Clara, que tenia disset anys mentre que Robert Schumann en tenia trenta. Les seves composicions s’inspiraren en l’exaltació i la malenconia: Amors, intens de suïcidi, bogeria, apassionament, deliris, somnis…

Schumann desitjava ser un virtuós i admirava molt a concertistes de la seva època com Paganini o Liszt. D’innegable talent com a pianista, va treballar a fons per perfeccionar la tècnica al teclat. Va prosseguir estudiant piano de manera autodidàctica i sense límit d’hores, fins que es va fer malbé la mà dreta.

DONANT LA NOTA, hem de dir que no està molt clar com va ser això de la mà dreta, si fou per un accident amb l’aparell mecànic que es posava per enfortir el dit anular, o per altres circumstàncies, com podria ser per una cirurgia fallida, i fins i tot pels efectes secundaris de la medicació per a la sífilis.

Sigui com sigui, les esperances de Schumann de ser un virtuós del piano, es van esvair. Animat per la seva dona, Clara Schumann, una nena prodigi i una gran concertista de piano, reconeguda a tota Europa,  Robert va reprendre les tasques de composició i de crítica musical molt original, ja que a través de personatges imaginaris aprofundia en les obres dels músics contemporanis.

Schumann, no sols componia obres per a piano, sinó que, tot i estar en un estat físic i mental molt degradat, feia la instrumentació simfònica completa de les seves obres, fins a l’extenuació. La teoria més acceptada actualment és que patia de trastorn bipolar (malaltia maniacodepressiva) que finalment va acabar en suïcidi a quaranta-sis anys. Després de la seva mort, Clara es va entregar a donar a conèixer per tot Europa l’obra de Robert, donant-li gran fama després de diverses dècades de gires.

Finalment, hem de comentar que el tema que heu escoltat de Schumann, es va utilitzar com banda sonora de la pel·lícula “Passió immortal” (Song of Love), protagonitzada per Katharine Hepburn en el paper de Clara Schumann.

Passem ara a escoltar el quart tema dedicat al pianista i organista francès César Frank.

Tot i no ser massa conegut del gran públic, com ho són altres grans compositors francesos com Debussy, Fauré o Ravel,  César Frank  sí que està a la seva alçada com a compositor, segons tots els estudiosos i crítics musicals. Hem escollit el vídeo amb el preludi per a piano, extret de la seva obra per a orgue, titulada Prelude, Fugue and Variations que va compondre ja gran, a seixanta-dos anys, tenint en compte que va morir cinc anys després.  L’intèrpret del vídeo és un gran pianista francès, Michel Dalberto, també director d’orquestra, que ha enregistrat l’obra per a piano dels quatre músics francesos que hem citat al principi, obtenint el premi “Diapason d’or” francès.  Escoltem amb aquest preludi molt lent de César Frank:

https://www.youtube.com/watch?v=Ro81AgLYrk8

(DURACIÓ 3:38)

Parlarem ara molt breument de César Frank, ja que la seva vida dóna per molt i no tenim ja massa temps en aquest programa. Va néixer a Bèlgica el 1822 i va morir a París el 1890 a seixanta-set anys.  El resum general ens diu que fou un compositor, pianista, organista i professor de música belga, naturalitzat francès el 1873, que va treballar a París durant la seva vida adulta. Va escriure obres que han entrat en el repertori clàssic estàndard, incloent-hi peces simfòniques, de cambra i per a teclat.

Era dos anys menor que el seu germà Joseph que també fou un bon músic i que va morir dos anys més tard que César. El seu pare, que era molt dominant, veient les seves actituds,  va fer estudiar els dos germans un gra massa. Es va traslladar amb la família a París perquè tinguessin més oportunitats musicals però tot va ser molt més difícil de l’esperat, per exemple va haver de fer que César adquirís la nacionalitat francesa  per poder estudiar al conservatori.

DONANT LA NOTA, comentem que en aquella època la majoria d’edat era a vint-i-cinc anys i als vint-i-tres anys César va abandonar la casa dels pares per instal·lar-se a casa de la seva promesa, rebutjada per la família dels Frank.  Finalment, quan César va complir els vint-i-cinc, es va poder casar amb Felicité,  però era l’any 1848, any de revoltes revolucionàries a mitja Europa i el  nuvi i la núvia van haver de sortejar tot una sèrie de barricades per poder anar a l’església a celebrar el casament. Precisament fou en aquesta església on César va obtenir el seu primer treball com organista assistent  i va poder comptar amb uns ingressos fixos, però minsos,  per poder mantenir la família, tot i que sembla que solament van tenir un fill.

Fem un salt del 1848 fins al 1873, en què César era ja un destacat compositor, pianista i organista, quan va ser nomenat professor de l’acreditat conservatori de París, però sempre hi ha un però. DONANT LA NOTA, altra vegada, us diem que fou aleshores quan varen adonar-se de què el seu pare havia sol·licitat pels seus fills la ciutadania francesa, tan sols fins que fossin majors d’edat. Per aquesta raó, per poder exercir com a professor del conservatori, César Frank va haver de naturalitzar-se francès per segona i definitiva vegada.

Finalment, l’any 1885, no sense una oposició d’alguns destacats francesos, el van anomenar Cavaller de la Legió d’Honor, la més gran distinció per a una persona a França.  De totes maneres,  els seus deixebles, que el consideraven com un pare i li deien familiarment “Pere Frank”, es van queixar de què en els mèrits de César Frank tan sols es deia que havia sigut un gran organista i no es digués res del seu gran mèrit com pianista i compositor.

Passem ara a escoltar el penúltim tema del programa d’avui, dedicat a Claude Debussy . Hem de dir que hem dubtat molt, entre posar el famós “Clair de Lune” o aquest Arabesque núm. 1, del que us en donem l’enllaç.  De totes maneres,  us animen a escoltar els dos temes de vídeo penjats pel youtuber Rousseau, amb gairebé tres milions de seguidors, amb les característiques vistes zenitals del piano amb les mans de l’intèrpret.

https://www.youtube.com/watch?v=cVYH-7QGE-A

(DURACIÓ 5:15)

Esperem que us hagi agradat aquest Arabesque núm. 1, i passem a donar-vos, en primer lloc, una informació general:   Achille-Claude Debussy, nascut a Saint Germain-en-Laye el 1862, i mort a París el 1918 a cinquanta-cinc anys, de càncer colorectal i no de la famosa pandèmia de 1918,  molt recordada avui en dia, a causa de l’actual pandèmia per coronavirus.

Debussy, és considerat com a un dels principals compositors del segle XX i el precursor de la música contemporània. Admirador en un principi de l’obra de Wagner, va trencar amb el corrent romàntic del segle XIX per desenvolupar un sistema d’harmonia i estructura musical molt original anomenat Impressionisme musical.

Li va costar molts anys desenvolupar el seu propi estil i no va ser fins als quaranta anys quan va ser reconegut internacionalment amb l’única òpera que va concloure: Peleas i Melisande.

Debussy va crear un món de timbres i colors que va perfilar els senyals d’identitat del modernisme musical francès. Com César Frank, també va rebre la distinció de Cavaller de la Legió d’Honor, la més alta distinció a França.

Finalment,  apuntem que  la seva música ha influït en compositors com Bartóck, Messiaen o el pianista i compositor de jazz Bill Evans. Com que hem de fer un programa envers el piano en la música de jazz, us parlarem entre altres músics de Bill Evans, recordeu aquest nom. Gràcies.

Passem ara a parlar breument de la seva biografia. En el Conservatori de París, Claude, va ser un alumne tan dotat com indisciplinat, que faltava molt a les classes.   A aquest respecte han circulat diverses anècdotes, com per exemple una amb el professor Guiraud, qui li va dir: «Jo no dic pas que això que feu no sigui bonic, només que és teòricament absurd». A la qual cosa, el jove Debussy va respondre: «No existeix la teoria. Només cal escoltar. El plaer és la llei». Mai no va endur-se el primer premi de piano, només un segon premi a quinze anys. No obstant això, va obtenir poc temps després el primer premi d’harmonia pràctica.

DONANT LA NOTA, constatem sobretot la complicada  vida personal i sentimental de Debussy, amb una famosa amant, després una relació prematrimonial d’uns deu anys, més tard un casament de quatre anys de durada amb una temptativa de suïcidi de la dona, un divorci i un nou casament final. Déu n’hi do, oi?

Entre altres treballs, el jove Debussy va fer de pianista acompanyant, en classes privades de cant.  Entre les persones a classe, hi havia Marie-Blanche Vasnier, l’esposa d’Henri Vasnier, un destacat funcionari públic, i Marie-Blanche, molt més jove que el seu marit, aviat es va convertir en l’amant de Debussy i la seva musa, ja que va compondre per ella 27 cançons.  No és clar si Vasnier es va mostrar satisfet de tolerar la relació de la seva dona amb el jove pianista o senzillament no ho sabia, així que ell i Debussy van continuar mantenint una excel·lent relació, recolzant el compositor en la seva carrera.

Després de trencar amb  Marie-Blanche, Debussy  va començar una relació amb Gabrielle Dupont, filla d’un sastre de Lisieux, i l’any 1893 van començar a conviure, fins al 1899, en què es van separar. Li agradava anomenar-la «Gaby aux yeux verts» (Gaby la dels ulls verds).

Debussy va deixar a Gabrielle,  per casar-se amb Rosalie Texier, una costurera. Però, quatre anys més tard, conegué Emma Bardac, esposa d’un banquer que havia estat l’amant de Gabriel Fauré i amb la qual va establir una nova relació,  abandonant Rosalie.

Aquesta ruptura va empènyer a Rosalie a una temptativa de suïcidi (disparant-se un tret al pit) a la qual va sobreviure. L’afer va provocar un escàndol i Debussy va ser durament criticat per la seva actitud en tota aquesta història, fins i tot pels seus amics més propers.

Finalment, va obtenir el divorci i es va casar amb Emma Bardac el 1908. Van tenir una filla, Claude-Emma Debussy, anomenada familiarment «Chouchou», a qui va dedicar l’obra per a piano Children’s corner. Cap a 1910, varen diagnosticar-li un càncer de recte que va deteriorar la seva salut, i els patiments van esdevenir cada vegada més insuportables. A partir d’ací va deixar de sortir de casa i es va dedicar a completar les seves obres.

Debussy va morir el 25 de març de 1918, entre la indiferència dels seus contemporanis, capficats en la Gran Guerra, de la qual el músic no arribà a veure el final. Chouchou, la seva filla, va morir de diftèria, un any més tard, el  1919 a deu anys.

I ara arriben a l’últim compositor del programa d’avui dedicat al piano, amb un doble homenatge a la música clàssica espanyola i catalana, aquesta per partida doble.  Hem trobat un vídeo de l’obra Goyescas d’Enric Granados, amb interpretació de la gran pianista Alicia de Larrocha. Escoltem el tema titulat “La maja i el ruiseñor”:

https://www.youtube.com/watch?v=ezREoh8-JQM

(DURACIÓ 6:07)

Com que hem dit que era música catalana per partida doble, us parlarem  breument tant d’Alícia de Larrocha com d’Enric Granados, ambdós pianistes i compositors.  En primer lloc, el vídeo és el concert de l’any 2001 que va oferir Larrocha amb motiu de la seva investidura com Doctora Honoris Causa de la Universitat de Lleida, a vuitanta-un anys i encara en una molt bona forma pianística com heu pogut comprovar. Respecte a la biografia d’Alícia, va ser també una nena prodigi, ja que va començar els estudis musicals a tres anys, a sis anys va fer el seu primer concert públic i, a onze, el primer concert oficial amb la Simfònica de Madrid.  Va assolir fama internacional i ha rebut tants premis honorífics, dels que volem tan sols destacar la Medalla d’Or de la Generalitat, per no allargar massa el programa, però sí que volem,  DONANT LA NOTA, dir-vos que tot i que el seu segon cognom era “de la Calle” va ser distingida com Dama de la Legió d’Honor a França.

Acabarem el programa de ràdio parlant una mica més d’Enric Granados, nascut a Lleida el 1867 i mort junt amb la seva dona al Canal de la Mànega el 1916 a l’edat de quaranta-nou anys. El resum general ens diu que és conegut per la seva obra pianística, especialment per la Suite Goyescas de 1911, en què es va basar també l’òpera del mateix nom. Va crear una escola de piano a Barcelona, l’Acadèmia Granados, que ha format a pianistes tan rellevants com Frank Marshall i Alícia de Larrocha. Juntament amb Isaac Albéniz van ser els creadors de l’escola catalana moderna de piano.

El primer contacte amb la música el va tenir amb José Junceda, el capità de la banda de música militar amic del seu pare, també militar.

Posteriorment va fer estudis de perfeccionament d’interpretació pianística amb Joan Baptista Pujol, considerat en aquell temps el millor professor de piano de la ciutat i mestre també d’Albéniz. Pujol va introduir molt ràpidament Granados en el gran repertori i, amb el seu mestratge, va aconseguir que només amb quinze anys, Granados aconseguí el primer premi d’un dels concursos pianístics atorgats per un jurat format per Felip Pedrell i Isaac Albéniz.

El contacte amb Felip Pedrell va ser decisiu per la influència que aquest va desplegar sobre el jove Granados. En efecte, Pedrell era un enamorat de la tradició musical espanyola i amagava el somni d’un renaixement musical ibèric.

Després d’una estada en l’ambient musical de París, tornà a Barcelona i es va casar amb Amparo Gal, amb la qual va tenir sis fills. El primogènit, l’Eduard, també va ser compositor. El 1892 es publicaren les seves Danses espanyoles per a piano, que van ser acollides amb gran èxit de públic i que i van cridar l’atenció dels grans compositors de l’època.

La consagració mundial de Granados esdevingué amb l’estrena de Goyescas a la Sala Pleyel de París el 1914. Tan gran va ser l’èxit que se li va concedir al músic la Legió d’Honor de la República Francesa.

Per altre costat, l’òpera del mateix nom,  Goyescas, es va estrenar a Nova York i, a més i més, Granados va fer alguns concerts especials, com el de la Casa Blanca acompanyat de Pau Casals.

Tant l’anada a Nova York, com la tornada, ho van fer en vaixell, tot i l’aversió de Granados als viatges per mar. A la tornada va fer una breu estada a Londres, on Granados va patir molt amb una premonició del seu destí, i finalment amb la dona, van agafar el ferry francès Sussex, que en creuar el Canal de la Mànega va ser torpedinat per error per un submarí alemany.  L’atac va generar escenes de pànic i part del passatge es va llençar a l’aigua, entre ells Granados i la seva dona, que van morir ofegats.  DONANT LA NOTA, tot i que és una nota trista, hem de dir que el ferry no es va enfonsar,  fou remolcat i que la majoria de passatgers van arribar sans i estalvis. La cabina que ocupaven els Granados  i les seves pertinences no varen patir cap dany.

El fons personal d’Enric Granados es conserva a la Biblioteca de Catalunya i al Museu de la Música de Barcelona: inclou l’epistolari amb cartes de Pau Casals,  Jules Massenet i d’altres il·lustres músics.

Esperem que us hagin agradat aquests dos programes de PIANO I CLÀSSICA. Estem preparant ja dos programes més que dedicarem al PIANO EN EL JAZZ. De totes maneres, abans d’això, el nou col·laborador de Donant la Nota,  Juanjo Ruiz, especialista en rock, farà un programa de ràdio molt especial que ha titulat: “Una sessió de música ansiolítica” que esperem que ho tingueu en antena el dijous 28 de maig.

Moltes gràcies per la vostra atenció i MOLT BONA MÚSICA PER TOTHOM!

……………………………..

Fem palès el nostre agraïment pel suport de L’AJUNTAMENT DE SANT QUIRZE DEL VALLÈS,

Pel patrocini de VALLESANA D’ELEVACIÓ I SERVEIS,

I pel dels socis col·laboradors:  AL TEU GUST / ART BO PASTISSERS / BDB LORENTE / CAL FRUITER /  CASA MARIETA / CENTRE CLÍNIC QUIRODERMA / COR DE FRUITA /  DINA-4 LLIBRERIA PAPERERIA / DIONYSUS, EL DÉU DEL VI / DENTAL SOTO / E2M ESTUDIS ELECTRO-MECÀNICS / EL NESPRER, RESTAURANT / FARMÀCIA CLADELLAS / FARMÀCIA DE L’ESTACIÓ /  FARMÀCIA OLIVERAS / FOLCH LLAR I MODA / FRUITES I VERDURES EL MAS / FRUITES I VERDURES PACO / LA BODEGUETA / LA LILA BAR-CAFETERIA-TETERIA / MUSSOL ÒPTICA / OSTEO SALUT / PEIX ALEGRIA / QUERALT CENTRE DE PODOLOGIA / REVISTA SQ21 / SERVASSIS / TERÀPIES DARUMA.

Gràcies, de nou i cuideu-vos molt!

…………………………………………..

DONANT LA NOTA: Emissió a RÀDIO SANT QUIRZE, 90.9 FM, els dijous de 6 a 7 de la tarda en primera emissió. Repeticions els dissabtes i dilluns, a les 19 hores  (7 de la tarda).  Ràdio a la carta, les 24 hores en el web: radiosantquirze.cat

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close