Rosa Ribas ; Ser escriptora és una forma de vida.

 

Nascuda al Prat de Llobregat, va marxar a Alemanya per un any i s’hi va quedar per amor. Ja en fa 30 que hi és. Viu a Frankfurt i enyora les olors, el paisatge i el soroll dels avions del Prat de Llobregat. Li agrada Frankfurt perquè és una ciutat molt especial, més d’un terç dels ciutadans són estrangers i és alhora una ciutat molt alemanya.

Va estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona i es va doctorar a Alemanya amb una tesi sobre els viatgers alemanys que van arribar a Amèrica els segles XVI i XVII. Es va dedicar, durant anys, a l’ensenyament de la llengua. Va ser lectora d’espanyol a l’Institut de Romàniques de la Johann-Wolfgang-Goethe Universität de Frankfurt i professora titular a la Universitat de Heilbronn.

Durant els anys d’activitat de recerca i docència va publicar articles i materials didàctics com el manual per a professors ¿Como corregir errores y no equivocarse en el intento?, o les lectures graduades La clave está en el pasado i Las tres muertes de duque de la Ribera. També és una de les autores del manual d’ELE Con gusto.

L’any 2008 va deixar l’activitat docent per dedicar-se per complet a l’escriptura.

Des de mitjans de 2017 és columnista habitual a la secció d’Opinió d’El Periódico.

Es troba molt còmoda explicant històries. Escriu en castellà perquè creu que la llengua que t’ha fet lectora també et fa també escriptora.

El gener de 2006 va publicar la primera obra, una novel·la històrica, El pintor de Flandes.

La darrera novel·la que ha publicat és Un asunto demasiado familiar, 2019

També són obra seva:

La detectivo miope, 2010

Miss Fifty, amb il·lustracions de María Espejo, 2015

Pensión Leonardo, 2015

Sèrie de la comissària Cornelia Weber-Teixidor

Entre dos aguas, 2007

Con anuncio, 2009

En caída libre, 2011

Tres casos de la comisaria Cornelia-Weber-Tejedor , 2016

Si no, lo matamos, Grijalbo, 2016

Sèrie de la reportera Ana Martí, escrita amb Sabine Hofmann

Don de lenguas, 2013. Menció d’honor en el Premi Hammett 2014

El gran frío, 2014

Azul Marino, 2016

Relats (selecció)

L’home llop del Poble Sec (català), 2008

La mirilla, en Ellas también cuentan, 2008

Lost in Space (català), 2010

Cinco lobitos, 2013

Angelitos negros, 2014

Almendras garrapiñadas, 2015

Hansi Weismuller, juliol 2015

 

La primera novel·la era històrica, les altres negres, hi ha alguna raó?

Aquella novel·la va ser un regal del meu sogre, l’hispanista i editor alemany Kurt Reichenberger. Va investigar sobre el quadre més gran del Museo del Prado, Degollación de San Juan Bautista y banquete de Herodes, de Bartholomäus Strobel. La història que em va explicar em va atrapar tant que després de parlar amb ell, em vaig posar a escriure i en va sortir la novel·la.

 

Diu que li agrada explicar històries, un pretext per inventar personatges?

Sense personatge no hi ha història. M’agrada crear tot tipus de personatges. Busco la manera de crear situacions. M’encanta, inclús, inventar personatges secundaris, aquells que sembla que no aportin rés però són la mar d’interessants.

 

Posa més èmfasi en el personatge o en l’acció?

L’acció la fa el personatge. Com he dit abans sense personatge no hi ha història. M’agrada narrar, m’agrada idear, m’agrada explicar històries i sobre tot, implicar-hi tots els personatges en una bona trama.

 

Quins referents ha tingut?

Juan Marsé, Fred Vargas, Raymond Chandler i molts d’altres. He llegit molt. He hagut de llegir molt.

 

Sembla que tingui algun dubte amb el que és novel·la negra, és així?

No m’agrada recrear-me en els detalls escabrosos. Ni en la violència, ni la morbositat. Prefereixo explicar el perquè del comportament de les persones. Que fa possible que gent, aparentment normal, acabi traficant amb droga, per exemple.

 

Escriu per necessitat o per convicció.

Les dues coses. Una porta l’altra. Comences a escriure perquè hi tens afició i després, de sobte et neix una gran necessitat.

 

Treballa més bé a Alemanya?

Sóc molt metòdica. Potser com els alemanys. Tinc l’horari de feina molt planificat i distribuït. Al matí, però, primer necessito un cafè. Després em disposo a escriure. Escric cada dia. Ho faig amb llapis. Quan ho tinc acabat ho passo a word amb l’ordinador. M’agrada escriure en llapis, m’agrada el seu contacte.

 

La intuïció femenina és una bona ajuda per fer novel·la?

No crec en la intuïció femenina. Crec en la personalitat. La capacitat per inventar trames, casos o situacions no depèn de cap condició. Penso que ser escriptora és una forma de vida.

 Educada, simpàtica, somriure tímid, ulls sincers. Sembla que no s’hagi d’esforçar gens per comunicar el gran cabal d’informació que proporciona. No et cansaries d’escoltat-la. Eloqüent. Convincent. Sincera i, sobre tot, molt agraïda. Un goig entrevistar-la. Al seu costat tot és fàcil.

Un plaer.

 

Jaume Barberà Canudas