Avisos importants

Recordant l’1 d’octubre de 2017.

Son les 4.30 hores de la matinada de l’1 d’octubre, toca el despertador i ens hem d’aixecar, hem adquirit un compromís a casa……hem d’anar a ajudar a defensar el dret de vot, les paperetes i les urnes perquè tothom pugui votar amb normalitat, ens ha tocat el col.legi electoral de la Patronal.

Preparats amb motxilla, entrepans, aigua i moltes ganes de votar en dirigim a La Patronal, es ple de jovent que hi ha passat la nit, com el nostre fill que ha dormit a l’Escola Purificació Sales i més tard ens bé a ajudar.

Hi ha un ambient entre alegre i nerviós, no sabem que passarà, tota la setmana hem mastegat noticies i més noticies referents a que les forces militars enviades pel Govern Central a Barcelona i que estan allotjats en un vaixell i d’altres distribuïts en hotels per Catalunya, poden impedir-ho. Estant molt enfadats, perquè desprès de tots els intents, no han aconseguit localitzar les urnes, ni les paperetes, ni els sobres.

Ben aviat ,el jovent recull les màrfegues on han dormit i les restes de menjar que han consumit i ens organitzem totes i tots per preparar les taules electorals. La Patronal es un col.legi electoral amb un cens important i s’han de muntar quatre taules per poder facilitar el vot a la quantitat de persones que esperem que vinguin i també els equips informàtics amb els censos de votants del municipi. Tenim un degoteix de voluntaris, el meu marit junt amb altres persones d’edat assumeixen la organització i defensa del dret al vot d’aquest col.legi i aquí comença tot.

Arriba la nostra Alcaldessa amb les urnes dins una bossa industrial de brossa de color negra i tothom salta d’alegria, fins aquell moment ningú sabia qui custodiava les urnes ni el material per votar.

A les 7 del matí, el carrer es comença a omplir de persones que fan cua per exercir el seu dret i a les 8 del matí en punt, amb els nervis i les emocions a flor de pell obrim el col.legi !!!!

Es presenten els responsables de la Policia Municipal i els dos mossos d’esquadra assignats al nostre col.legi i a la pregunta de que estem fent, el jovent contesta que una festa.

Els nostres conciutadans venien contents i contentes a exercir el seu dret, però ni ells, elles, ni nosaltres a aquella hora del matí, podíem imaginar com acabaria aquell dia tant important.

A mig matí comencen a arribar noticies…… els policies i guàrdies civils de càrrega enviats pel Govern Central per impedir les votacions, s’han començat a distribuir per diverses poblacions i en alguns llocs han repartit estopa a tot i dret, hi ha ferits, indignació i por, molta por de que vinguin al nostre col.legi.

El meu marit, reuneix al jovent i els diu, que en cap cas, si venen, hem de fer resistència…si es volen endur les urnes, que ho façin, però no ens podem arriscar a que ningú prengui mal. Això es fa difícil d’entendre per ningú, hi ha molta gent que fa dies que treballem per que la votació sigui un èxit i no contemplem aquest fracàs…….l’acte de votació es desarrolla amb una alegria desbordant, però poc a poc van arribant noticies del que està passant arreu i el nerviosisme va pujant de to, sobretot pels responsables.

Ja son a Sabadell !!! Ja han estomacat molta gent del col.legi on vota la Carme Forcadell. Ens avisen més de tres vegades que ens preparem que venen…..el jovent fa barrera a les portes, els responsables correm a amagar les urnes…… falsa alarma, seguim….. “ Per favor, si venen, deixeu-los passar, no vull que ningú prengui mal !! Aquesta es la cantarella que tinc gravada al meu cervell, veient el meu marit nerviós, advertint al jovent i al no jovent……

Van anar passant les hores….per sort no van arribar a venir…. ens venien persones que no podien entrar als seus col.leguis electorals de Sabadell, Terrassa, Rubí, poblacions més properes a la nostra, preguntant si podien emetre el vot, ens van interceptar moltes vegades els serveis informàtics perquè això no fos possible, tot plegat era un complot, fer el possible perquè aquell dia Catalunya no aconseguís el seu objectiu.

El dia va ser el més intens que recordem, el més compromès.

Vàrem patir molt totes i tots els que estàvem dintre intentant que tot transcorregués amb normalitat, per sort vàrem esquivar els energúmens i no vàrem rebre…… a les 7 de la tarda, un hora abans de lo previst, i contemplant que al nostre col.legui havia votat un percentatge important, d’acord amb les autoritats municipals vàrem decidir tancar el col.legi electoral a les 7 de la tarda.

Portàvem 14 hores llargues, denses, nervioses al peu del canó, no havíem ni pogut assaborir el nostre entrepà, però això no ens importava…..el més important es que havíem votat, custodiat les urnes in exercit el nostre dret i el dret dels nostres conciutadans, amb l’ajuda de molts voluntaris i voluntàries….no vàrem estar mai sol, el carrer sempre va estar plè, sobretot a la tarda-vespre,la gent venía de treballar i venía a defensar el carrer, UN EXIT !!!! Però preocupats, pq no paraven d’arribar noticies de la desfeta i no sabíem exactament el que havia passat arreu.

A les 11 de la nit, cansats arribavem a casa….el nostre fill no havia estat amb la seva dona i filles des de les 6 de la tarda del dia anterior, la seva família si estava al corrent de les noticies i també va patir molt…..

En Domènec i jo, un cop al menjador de casa, ens vàrem mirar als ulls, ens vàrem abraçar i tots dos vam plorar una bona estona abraçats, producte dels nervis, del cansament, de les noticies, però també de l’alegria d’haver estat útils en un dia tant important per Catalunya.

Aquella nit, la nostra televisió ja ens va fer tocar de peus a terra, 2.300.000 catalans van acudir a les urnes, però 15.000 efectius de la guardia civil van provocar un miler de ferits en diversos col.legis electorals dels llocs més recondits de Catalunya, van destrossar escoles, i els nostres conciutadans van protegir i entomar les càrregues policials desmesurades i fora de lloc……

Avui fa dos anys d’aquest relat, tenim 17 presos i preses polítics a les presons, exiliats i exiliades amb el President Puigdemont, estem amenaçats altre cop amb l’aplicació del 155. Tot plegat una injusticia i un malson que no sabem quan acabarà ni com acabarà.

 

Anna Maria Leiva

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close