Avisos importants

Quan t’adones que et fas gran

Lourdes Cardona Ribes Periodista

Arriba un moment a la vida que t’adones que et fas gran. No pas perquè ho digui la data de naixement que apareix al teu document nacional d’identitat; ni pel fet que ja fa anys que vas deixar de beneficiar-te dels descomptes de què poden gaudir els titulars del carnet jove; ni perquè encara te’n queden molts més (d’anys) per aprofitar aquells que s’ofereixen a les persones jubilades. Te’n fas creus quan és la teva filla de deu anys qui et parla de la sèrie de moda (en boca de molts companys de l’escola a l’hora del pati) molt abans que en sentis a dir res al programa del Basté o t’aparegui a la llista de recomanacions de Netflix. Te n’adones quan participes en una iniciativa adreçada a gent jove i en només un minut et diuen tantes paraules que no havies sentit mai que et sembla que et parlin en una altra llengua. També quan per llegir, ja sigui un llibre, una revista o la pantalla del telèfon mòbil, comences a fer ganyotes i a estirar el braç com si fossis l’inspector Gadget (amb la diferència que l’únic “gadget” que et pot sortir és una bona contractura muscular). Sí, gent, quan us passi això, no hi ha cap mena de dubte; ja comenceu a ser granadets i aneu més de tornada que d’anada.

Aquest instant ja m’ha arribat. Em pensava que ho havia fet el dia que un noi va tenir la gosadia de dir-me “senyora” per primera vegada. Però no, aleshores en una conversa amb persones de menys edat encara no se’m quedava res al tinter per entendre. Ara la truita ha fet el tomb.

Amb les amistats fem broma dient que quan passem dels 40 hem d’estar agraïts perquè tot el que ens vingui a partir d’ara és un regal, diem que (amb una mica de sort) som a la meitat de la vida… Fora bromes, és ben cert! T’ho deixa clar l’oftalmòleg quan li dius que creus que no hi veus tan bé com temps enrere (“és cosa de l’edat”, diu), t’ho repeteix la fisioterapeuta quan li comentes que tens mal d’esquena sovint (“cada vegada te’n queixaràs més”, et replica)… i t’ho constata la teva filla preadolescent -per a tu prematurament- (“mare, no t’enteres de res”, sentencia).

Les primeres vegades que sents aquesta mena de comentaris, no te’ls prens seriosament. Encara que sempre t’hagi fet gràcia que la teva àvia et parli de les seves amigues tot referint-s’hi com a “noies”, encara que sempre hagis mirat de cua d’ull la gent que no accepta l’edat que té, mal que sempre hagis defensat que una persona que passa dels 30 ja no la consideres “jove”… això de pensar que ja has creuat l’equador de la vida se’t fa, com a mínim, una mica estrany.

Però així és la vida. És llei de vida, que diria la meva àvia. Ai, padrina, quantes vegades em vens al cap tu i les teves frases fetes! I saps què? Que bonic que ho trobo ara que he viscut un grapat de les experiències que has acumulat tu amb 94 anys. Vet aquí una prova més que demostra que m’estic fent gran, que et senti més a prop a tu que a la jovenalla que puja.

Tot i les distàncies, cercar i reconstruir (si cal) els ponts intergeneracionals és indispensable per millorar com a societat. Els vincles hi són, només cal tenir ganes de veure’ls i hi ha iniciatives que els aprofiten com a motor de canvi, com per exemple el projecte EDhack impulsat per la Fundació Bofill (en el qual vaig poder participar juntament amb una desena de mentors més el cap de setmana passat a Tàrrega). Propostes que de tan innovadores que són costen una mica d’entendre, però amb una immensa capacitat transformadora i cohesionadora.

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close