Avisos importants

Pedro Sánchez i els fons europeus

Pedro Sánchez va reunir els presidents de les Comunitats Autonòmiques a La Rioja, concretament a San Millán de la Cogolla, conegut com “La cuna del castellano”, per notificar-los que es quedarà amb el fons europeus. Els 140.000 milions d’euros destinats a reconstruir la economia després de la pandèmia, que haurien d’anar directament a la vena del circuit econòmic més bàsic de la societat, seran administrats per ell mateix, o pel seu govern. Diu que crearà una Comissió Inter-ministerial que presidirà ell mateix i una Unitat de Seguiment de les partides.

Pel que fa a les autonomies, diu que hi comptarà, sense especificar com. Un comportament que s’enquadra dins el súmmum de la re-centralització.

Aquesta posta en escena va comptar amb dos convidats de luxe. Més den dit, amb tres. Felipe VI i Letizia, que van assistir-hi, segurament en un darrer intent de blanquejar la monarquia, després del fracàs del seu periple post Covid-19, i el lehendakari, en funcions, Iñigo Urkullu. Aquest darrer, que havia avisat de la seva absència, no va poder resistir la temptació de “pescar en rio revuelto”. Ja ens té acostumats als seus onerosos oportunismes. Va demanar prebendes per assistir-hi i va aconseguir d’augmentar el límit d’endeutament del Govern Basc. En aquestes qüestions, ells que pel que fa al finançament, ja juguen una altra lliga, quan hi ha una pela a guanyar, no es mostren molt solidaris que diguem.

El que no va dir Pedro Sánchez és si encara vol els diners dels ajuntaments. Aquells 30.000 milions, més o menys, que no deixaven gastar als ajuntaments i que ara seria la ocasió més idònia de posar-los en moviment, va dir que se’ls quedaria i els administraria l’Estat.

La portada en escena del repartiment d’aquests fons europeus, ens sembla un “déjà vu”, una pel·lícula vella, ja vista, ja coneguda

El juny de 2012 vam patir una autèntica vergonya. Rajoy li va enviar un SMS a Luís de Guindos que deia: “Aguanta. España no es Uganda. Somos la cuarta potencia europea”. Es parlava del rescat d’Espanya, però no es podia pronunciar la paraula “rescat”. Un parlamentari anglès va dir-li a De Guindos que n’hi donés el nom que volgués, com si volia dir-ne “potato”, però era un rescat. El Govern insistia en evitar l’expressió rescat tot i que havia confirmat que sol·licitaria diners a la Unió Europea per sanejar el sistema financer espanyol.

De Guindos havia amenaçat: “Si vostès volen forçar el rescat d’Espanya, vagin preparant 500.000 milions d’euros i 700.000 per a Itàlia, que haurà de ser rescatada després que nosaltres”.

Al final L’Eurogrup va acceptar prestar fins a 100.000 milions d’euros a Espanya, amb condicions només per a la banca sense exigir nous ajustos macroeconòmics.

Aquell famós i vergonyós rescat bancari, no va rescatar cap banc, sinó caixes. Bankia, que no era altra cosa que Caja Madrid, en l’òrbita del PP i Caixa de Catalunya, amb un president del PCS-PSOE i altres caixes. De totes aquelles entitats, només queda Bankia. Les demés o varen ser comprades, absorbides o desaparegudes.

Tot va ser molt fosc, molt opac. No es coneixen les quantitats exactes dels diners. El resum final, però, és que només queda Bankia.

Que passarà amb els 140.000 milions d’ara? Arribaran on és precís? Seran objecte d’una altra martingala?

El més curiós és el silenci de l’esquerra. El silenci dels sindicats. Altra hora lluitadors en contra de les desigualtats i les injustícies, ara semblen domesticats a favor de l’amo i en contra, només, del sobiranisme.

 

Jaume Barberà Canudas

 

Foto: El País

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close