Nou curs

Carles Duarte i Montserrat Poeta i lingüista

A Catalunya el mes de setembre és el de la Diada de l’11 de Setembre i el de força festes majors d’estiu, que completen les que es concentren durant un agost que associem a la vida al carrer, afavorida per les temperatures prou altes i la llum que, tot i anar-se decandint, continua dominant poderosa el paisatge i les mirades. Un cop tancada la treva de les vacances i amb una certa fatiga de calorades extenuants, el ritme de l’activitat de persones, empreses i institucions entra en una dinàmica que podríem considerar de normalitat, de ple funcionament.

En l’àmbit de la política, el mes d’agost ens ha dut un nou Govern a la Generalitat i la tardor arriba carregada de congressos i debats que no podríem qualificar precisament com a rutinaris. Es tanquen etapes, es plantegen nous lideratges i es qüestionen orientacions. No deixa de produir un cert vertigen constatar la successió de cicles que consumeixen projectes, esforços, sacrificis,… Atrapats en una acceleració del temps, que empenyem incansablement cap endavant sense adonar-nos prou que nosaltres també en som al capdavall víctimes, ens costa trobar espais de serenitat que aportin densitat al present. Més enllà de la contraposició legítima i desitjable de programes de futur, l’agressivitat verbal ha assolit un protagonisme excessiu, que potser les xarxes socials tendeixen a agreujar. Ara que es parla tant, alhora amb fascinació i amb temença, de la Intel·ligència Artificial, potser escau que reivindiquem l’humanisme, és a dir la consciència de llegat cultural, la voluntat de respecte a la diferència i la sensibilitat, plasmada també en empatia, en la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre. Massa sovint ens referim als polítics, des dels ajuntaments a les més altes institucions de govern i representació, fent-ne una crítica despietada i fins i tot des de la voluntat d’escarni. Algú fa pocs dies afirmava que és impossible fer sàtira dels polítics perquè ja fan riure per si sols. L’activitat política comporta sovint una dedicació exigent, disponibilitat sense limitacions horàries i una exposició pública que va en detriment de les hores de lleure personal i de la família. Quan, a més, esmentem casos de qui ha emprès per raons polítiques exilis o ha sofert processos judicials i empresonaments, soc partidari d’estalviar-nos frivolitats, bel·licositats irreflexives i desqualificacions pel broc gros. Crec en la humanització de la política. I em fa l’efecte que escau expressar-ho a l’inici d’un nou curs que no sembla que s’hagi de caracteritzar per l’esperit de diàleg i consens.

Ara bé, quan parlem de nou curs, ho fem pensant, a més, en el món educatiu i el retorn a les aules. Una bona part de la població del nostre país viu en primera persona o ben de prop la represa de l’activitat escolar. L’experiència educativa comporta que els qui s’hi dediquen es vagin trobant cada mes de setembre amb alumnes nous de la mateixa edat que els que tenien a classe l’any passat. El temps passa per als docents, però no per als alumnes, que són un mirall precís de l’evolució que viu la societat, per l’impacte de la transformació tecnològica, demogràfica,… A Catalunya el paper de mestres i professorat ha estat decisiu, preciós, fonamental,… a l’hora d’aportar cohesió, arrelament, qualitat, desplegament de potencialitats,… als alumnes. Som un país d’una excel·lent tradició pedagògica, compromesa sense ingenuïtats amb la innovació. Honestament crec que ens n’hem de sentir orgullosos. Noms com els d’Eladi Homs, Alexandre Galí, Joan Triadú, Rosa Sensat, Pere Vergés,… il·luminen el camí dels qui emprenen ara l’aventura formidable d’acompanyar les noves generacions que arriben a les escoles. L’inici del curs escolar ha anat enguany associat a la preocupació pels resultats insatisfactoris de l’informe PISA, als processos judicials oberts amb relació al model lingüístic, a la polèmica sobre els mòbils a les aules, a l’aprofitament educatiu de la intel·ligència artificial,… També es fan sentir les veus dels sindicats demanant més personal i més recursos o de les famílies reclamant una reducció de les despeses. Reivindicacions que certament cal considerar, com també cal prestar atenció a la importància de contenir desigualtats i a reforçar les condicions perquè es reactivi l’anomenat ascensor social, perquè l’educació hi pot ajudar en el cas d’alumnes procedents d’entorns amb dificultats. Però ens equivocaríem si ens limitéssim a parlar d’economia quan tractem d’educació. L’escola pública i l’escola concertada, sovint amb una trajectòria valuosa que també cal posar en relleu i defensar, no conceben la seva acció com un exercici d’automatismes sense ànima. La dimensió pedagògica és primordial si parlem d’educar. Ens calen escoles amb projectes educatius sòlids i moderns, compromeses amb la Catalunya d’avui i la que anhelem per al futur.

Ara que ja tenim els dos peus posats en aquest nou curs, evitem la temptació de deshumanitzar la política o l’educació. Situem les persones al centre. Aportem gruix al present per construir un futur esperançat.