Avisos importants

Narració d’una asfixia premeditada

Ramon Trias Fargas, que va ser Conseller d’Economia entre els anys 1980-1982 i 1988-1989, ja va assegurar en el llibre “Narració d’una asfixia premeditada”, publicat el 1985, que el centralisme havia planejat castigar la Generalitat de Catalunya amb l’arma més subtil, més solapada i més eficaç de totes: l’escanyament financer. D’aquí el cafè para todos, amb poc cafè i la tassa més petita per a Catalunya.

Trias Fargas havia sortit satisfet de les negociacions que va mantenir el 1982 amb el Govern de la UCD perquè creia que l’acord de finançament autonòmic permetria que Catalunya pogués arribar a xifres similars a les que corresponien al País Basc. El mètode no seria el mateix però el resultat monetari, no només per als primers anys sinó també per als successius, ho podia ser, escriu en el llibre. Creia que havia aconseguit un bon repartiment. El 1984 ja sabia que no. Que mai ho ha estat.

A més, el centralisme ha actuat de forma tant sibil·lina que si la Generalitat no pot fer front a les seves obligacions, els ciutadans dirigeixen la seva irritació contra la Generalitat i no contra l’Estat.

Un treball recent indica que els pressupostos de l’Estat han deixat de ser una guia real per conèixer el grau d’inversió en cada comunitat. En els últims anys, l’execució real de les inversions pressuposades dista molt de la previsió. En el període 2015-2018, l’Estat a Catalunya va executar el 65,9% del pressupostat, mentre a Madrid va ser del 113,9%.

Són dades de la Intervenció General de l’Estat (IGAE) i recopilades pel Departament d’Economia de la Generalitat en un informe. Natàlia Mas Guix, secretària de Finances Públiques, explica que en els últims sis anys a Catalunya, una tercera part de les inversions no es s’han executat tot i que estaven previstes en els pressupostos.

La generalitat recapta el 5% dels impostos, el 95% ho fa l’Estat. Com que Catalunya representa el 16% de la població, l’11% restant mínim necessari ha de provenir dels Presupuestos Generales del Estado, però atès que només s’executa el 65,9%, el dèficit pressupostari es fa crònic. Hi havia dues solucions, una era la Disposició Addicional Tercera, que no ha estat altra cosa sinó una història d’incompliments i greuges. També hi havia el famós FLA, Fondo de Liquidez Autonómica, una línia de crèdit que no feia altra cosa que anar augmentant el dèficit fiscal de Catalunya.

Parlar d’aquest tema és, per alguns, fer el ploricó, anar sempre amb el conte da la llagrimeta, però la qüestió econòmica és la més important per la supervivència com a poble. La llengua i la cultura no les salvarem sense un Estat propi, i per aquest motiu necessitem administrar els nostres propis fons. Ja ho deia Ramon Trias Fargas trenta-cinc anys enrere.

 

Jaume Barberà Canudas

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close