Avisos importants

Mussols amb pedigrí.

El Gaietà i el Dieguet, el Potamec, el Manega, el Frare, l’Espartero, el Juliu de la Plaça, el Magí de la Colla, el Sord, l’Escaparritxi, el Ramonilla, el Feliu Buenu, el Pere de la Caixa, el Borrasca, el Xarlot, el Jaumet de Can Font, el Valentí de telèfons, el Silvestre, l’Isidre i el Jaume sabaters, el Pepet ros, el Sebiu, el Cametes, el Pepito del Butano, el Joan del burro, també conegut com el Joan de la cabra, el Xato, el Ton de la Plaça, el Rafelet, el Prim, el Miguelín, el Chacho, el Pepito forner, l’Arturín, el Baldi, el Ferrer, els germans Moreu, el Mingo de Can Feliu, el Joan de la llenya, el Jaumet Nenè, el Pere Ralda, el Cesàreo de la farmàcia, el Toñín, el Xino, el Mateu Chuecos, els Molles, el Melín, el Goyo, el Felip de les casetes, el Negre, el Tomàs barber, el Gatius, el Bielet, el Moro, el Diego, el Peret Sues, el Martinet Sues, el Pepamaca, el Miru, el Samfaina, els Mandukos, el Poma, el Xic, el Nene, el Catasques, el Sequi… i molts d’altres, eren i són, mussols amb pedigrí. És a dir, quirzetencs o santquirzencs de soca-rel. Homes de Sant Quirze que han fet poble, cadascun amb el seu particular tarannà. Nascuts, o no, a Sant Quirze, però criats i fets aquí, han exercit i exerceixen de mussols amb orgull. També mereixen engrossir aquesta llista, encara que sense estar tant integrats, altres noms com l’Onassis, el Sevilla, el Torpedo, el Lennon o el Rubio.

Cada un d’ells, amb la particularitat, idiosincràsia o raresa que els ha pertocat, ha fet poble a la seva manera.

Menció especial per en Jordi Calvís, perquè té el títol en propietat. Va ser elegit Mussol de Sant Quirze l’aplec del 2013.

Una altre menció és per el noi de Cal Calafell que va ser promocionat com cantant d’èxit amb el nom de Marcos. Va actuar en conegudes orquestres, va enregistrar discos i va aparèixer en diferents programes de televisió. A inici dels setanta era el quirzetenc més famós, sens dubte.

Il·lustres individualitats foren Joan Vila Puig, Feliu Barnola, Salvador Sarrió, el doctor Relat i, fins i tot, Mossèn Anton.

Però per damunt de tot, Sant Quirze és una qüestió de nissagues. Diferents famílies o nissagues familiars han fet créixer el municipi. Així hi trobem cognoms com: Brossa, Fabrés, Ferran, Fontcuberta, Carbó, Subirana, Casaramona, Creus, Argemí, Raspall, Illa, Carreras, Ralda, Escolà, Palumé, Bonafont, Sala, López, Ferrando, Galofré, Altimira, Esteve, Garriga, Romeu, Vendrell, Sos, Santamaria, Aligué, Valls, Jornet, Folch, Mas, Puig, Baldomà, Garcia, Berenguera, Sallés, Pena, Camps, Leiva, Vivé, Codina, Vidal, Gil, Calafell, Pujol, Gatell, Turu, Vila… , a més dels Bravo, Ortega, Aparicio, Lorente, Robles, Castaño, Cantero, Rubio, Cantarero, Monroy i altres. També n’hi ha de conegudes pel mot, com Cal Porquer o Ca les Burres. Importants, també, els masovers de Can Feliu, Can Vinyals, Can Barra, Can Poncic, Can Canals, Can Casablancas, el Mas Duran i de la resta de masies del poble.

Sant Quirze ha crescut molt. Tenia poc més de mil habitants quan, els anys trenta, una espectacular esllavissada, va modificar el paisatge de la Bigorra. Hi havia tres mil habitants escassos, quan, el setembre de 1962, va ser víctima de les riuades. Cinc mil ànimes, els anys vuitanta, quan sortia per la tele per allò de la Vuelta i les curses d’ànecs. Però és que ara ja en són vint mil. Tota una multitud.

Aquell passat de vila ha desaparegut. Ha quedat diluït i deixatat en mig d’una gran majoria, diguem-ne, neutra. L’esperit de poble ja no hi és. A fugit. Es pot comprovar el dilluns de la Festa Major, en l’acte multitudinari de botifarrada-havaneres-rom-cremat-castell-de-focs. Renoi quina gentada. No sembla Sant Quirze, diuen els nadius.

Sant Quirze és un poblet que s’ha fet gran. Molt gran. Amb carrers a mida de carros i tartanes, ha quedat engolit entre mig de masies, urbanitzacions, polígons industrials i nusos de comunicació. S’hi han creat necessitats de ciutat, però té un tractament menor.

Hi ha qui mira endavant amb neguit, mentre enyora aquell passat de poble. Sembla que qualsevol època passada era millor. I no es tracta de negar el futur. No es tracta de negar el progrés. Tampoc es tracta de mirar-se el melic i enyorar uns temps que no tornaran. Es tracta, això sí, de trobar l’equilibri entre el passat i el futur, entre el record viscut i l’esdevenir proper. Un equilibri necessari. La qüestió és d’anar endavant sense oblidar els fonaments, no fos cas que tingués raó aquell que va dir que qui perd els orígens, perd la identitat.

 

Jaume Barberà Canudas

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close