elsot.cat Les notícies digitals de Sant Quirze
El seu lema és: treballar, treballar i treballar. Escriure, escriure, esborrar, tornar a escriure. Insistir fins arribar a l’esperat resultat exitós.
Aquesta constància l’ha convertit en una dona polifacètica. Ha desenvolupat el seu fer en els camps de l’empresa, de la Universitat, de la política i de la narrativa.
Marta Alòs i Lòpez (Lleida, 1960) és tècnica en banca, en administració i en màrqueting. També ha exercit la política i, a més, és escriptora.
Fins ara ha publicat setze llibres, amb èxits tan importants com La mà al melic, El dia que vaig oblidar el meu nom i Cartes a la meva mare.
Ha obtingut diversos premis literaris com el Vent de Port del 2000 per Sol d’hivern; el de Narrativa de dones de Castelló del 2002 per L’ombra de la Forca, o l’Armand Quintana de Narrativa de Calldetenes 2014 per La llengua de les pedres.
Ha estat regidora de la Paeria de Lleida, diputada al Parlament de Catalunya i coordinadora de Cultura de la Diputació de Barcelona. És articulista i tertuliana als principals mitjans de comunicació catalans.
En el camp de la novel·la negra és autora d’Ulls maragda (2018, Pagès editors) i L’origen del pecat (2020, Pagès editors)
Novel·les que ha presentat, a la sessió del Club de Lectura Navel·la Criminal de la biblioteca de Sant Quirze del Vallès a càrrec de Jordi Valero. Un èxit d’assistència i participació. Les dues novel·les han agradat. Les aportacions de les participants així ho han confirmat.
Amb franquesa i simpatia ha atès les nostres preguntes.
Regidora, diputada, articulista, tertuliana… que la motiva a escriure?
Vaig començar a escriure de joveneta. Li explicava i li escrivia contes al meu fill. Em vaig presentar al premi de narrativa Manuel de Pedrolo i el vaig guanyar. Així vaig començar a escriure. Tota la resta, com la política, va venir després. Em sento més escriptora que no pas política o tertuliana. L’escriptura t’atrapa. La gent que escrivim som grans lectors. La lectura et suggereix personatges o històries.
Antigament les dones havien d’escriure amb pseudònim masculí, aquest any han guanyat el Planeta tres homes amb pseudònim femení. Alguna cosa està canviant?
Bé, jo sóc crítica amb aquests tres homes que van guanyar el Planeta. Aquella època en que les dones com Caterina Albert, que havia d’escriure amb el pseudònim de Víctor Català, tenia a veure amb la manca de llibertat. Crec que el que ha passat aquest any amb el Planeta és pur màrqueting i pura publicitat.
Quins són els seus referents?
Jo sóc una persona que ho llegeix gairebé tot. Però dins de l’imaginari català, crec que posaria dalt d’un pedestal en Jaume Cabré, llevat del seu últim llibre. En Jaume Cabré per a mi ha sigut un bon referent en quan a estil i a forma. La literatura que escriu a mi m’interessa molt.
Que prefereix la trama o el personatge? Què l’atreu més?
Tot, tot, la trama i el personatge. Jo crec que quan sorgeix, la idea, la trama o la història, comencen a sorgir els personatges. No hi pot haver una trama sense uns personatges. Es podria dir que va apareixent i fluint tot plegat.
L’entorn és important? És igual que passi a Barcelona a Nova York o a Lleida?
El lloc no té per que ser important. No hi ha escenaris de primera i de segona o de tercera. Perquè no pot passar a Lleida?, o a Sant Quirze? No sé si a Sant Quirze teniu boira, a Lleida en tenim molta i sota la boira és més difícil descobrir els assassins. Més enllà de Barcelona, París, Londres o Nova York, hi ha altre món, hi ha altres escenaris.
Hi ha una eclosió de dones que escriuen novel·la negra? Les dones escriuen millor?
No ho sé perquè hi ha aquesta eclosió. Aquesta any és l’any de la Patricia Highsmith i nosaltres, un grup de dones que escrivim novel·la negra, vam escriure La cervesa de la Highsmith, dedicada a ella en el centenari del seu naixement. No sé perquè hi ha hagut aquesta eclosió de dones escriptores de novel·la negra, però potser ja tocava. Potser ja tocava que ens hi poséssim. Les dones podem matar amb la mateixa perfecció que els homes.
A les seves novel·les hi ha algun reflex personal? Hi ha quelcom de vivències?
Que jo en sigui conscient, no. Per exemple a L’origen del pecat, m’han dit que hi ha una forta crítica social al darrere, però no estar escrita amb aquesta voluntat, però sí que hi es. Hi ha una crítica a l’Església oficial, que no a tota l’església. També hi ha un crítica a aquesta hipocresia de la nostra societat. Josep Pla deia que escrivim el que som, com molts dietistes diuen que som el que mengem. Es possible que en algun llibre com Cartes a la meva mare, que sí que és fruit de l’experiència personal. Però en la novel·la negra, no. No n’hi ha.
No sé si alguna vegada mira enrere, però si ho fa, ara és com s’imaginava?
Freud deia que mai passem dels sis anys, per tant, som tots una colla d’adolescents, uns somniadors. Doncs, no, no pensava mai que escriuria un llibre i ja en porto 16. És una cosa que em fa molt feliç. Penso que ningú pensa veritablement que serà de gran. Els camins et porten a allò que seràs de gran.
Projectes nous?
He acabat ara un novel·la romàntica que l’editorial ja m’ha dit que mantindrà el nom. Es dirà Sense bata i sortirà cap allà el febrer.
De què depèn l’èxit? És important que hi hagi una bona editorial al darrere? Existeix la indústria editorial?
Sí, la veritat és que hi ha bons escriptors i bons llibres que es perden pel camí per manca de publicitat o per manca del segell d’una gran editorial. Però cada vegada les editorials petites tenen més implicació en el territori. En un món mediàtic com el que vivim ara les xarxes poden fer molta difusió. Però al darrere hi ha d’haver qualitat.
Té algun lema?
Jo crec que el lema de tothom hauria de ser la constància. De vegades et pregunten: i tu quan escrius? quan t’agafa la inspiració? I el Picasso que la inspiració t’agafi sempre treballant. Per tant, és allò de treballar, treballar i treballar. Tancats a l’habitació al davant de l’ordinador i escriure, escriure, escriure, esborrar, tornar a escriure fins arribar a un bon resultat. La constància, amb tot, és una clau per assolir l’èxit.
Idees clares, respostes ràpides i concises. Conversant amb ella es nota la seva passió pel que fa. Un parlar clar i català i una simpatia encomanadissa. Un goig d’entrevista.
Jaume Barberà Canudas
