Avisos importants

L’ÚLTIMA VEGADA

Ens omplim la boca, perdoneu, començo malament, vull ser més precisa. En aquests temps que corren, ara més que mai, ens omplim els ulls i les orelles veient, llegint i escoltant missatges a les xarxes socials d’aquells que en podríem dir d’autoajuda. Alguns dels temes que toquen recurrentment ens diuen, amb aquestes o altres paraules: viu la vida en present i no pateixis tant pel futur. Aprofita els bons moments, que el temps no s’atura. Comparteix la teva vida amb altres persones, perquè això és garantia de salut. Estima, estima molt, perquè és la solució de tots els problemes presents i futurs… i així fins a l’infinit i més enllà, com diu Buzz Lightyear, un dels protagonistes de les pel·lícules Toy Story. Totes aquestes propostes, realitzades i compartides amb bona fe, no en tinc cap dubte, aquests dies tan terribles, em porten a reflexionar amb més força que mai sobre un pensament que fa molts anys que tinc en relació amb familiars, amics o coneguts que no són del meu cercle diari: mai sé si serà la darrera vegada que els hauré vist. Al llarg de la meva vida he sentit profundament la pèrdua de persones que feia un cert temps que no veia o que no hi parlava. I sempre, sempre, sense excepció, he tingut la necessitat de rememorar quina va ser l’última vegada que vàrem estar en contacte: on va ser, quan, quina conversa vàrem tenir, si vam riure o arranjar el món, com va ser el comiat… Aquest íntim protocol de dol, que, com us deia, porto anys realitzant, aquestes darreres setmanes em té trasbalsada: se m’acumulen les pèrdues. Em costa molt pair tants dols en tan poc temps. Però el més trist de tot és que no només tenim les pèrdues properes; a aquestes s’hi sumen les persones conegudes del món de la cultura, de la política, de l’esport… Tal com anem, i tenint en compte que el maleït coronavirus ens farà la guitza una bona temporada, tant de bo m’equivoqui, crec que necessitarem altes dosis d’antiàcids, principalment psicològics, per poder-ho digerir tot i no acabar tornant-nos bojos. I aquests pensaments m’afloren ara, en un moment en què les persones més properes a mi, toco fusta, estan bé. Tot això que expresso em reforça la teoria del sociòleg polonès Zygmunt Bauman sobre el que ell definia com la societat líquida. Una teoria que ens ve a dir que l’actual període de la història de la humanitat té característiques similars a la dels líquids: inestabilitat, caos, falta de cohesió… És a dir, tot està en un canvi permanent, les relacions humanes, el treball, tot.  Per tant: practiquem l’agraïment, la generositat i l’amor entre  nosaltres… perquè mai podem saber quina serà l’última vegada que ens haurem vist. I, finalment, un altre fet que em preocupa: ens  acabarem acostumant a tanta tragèdia? Ens passarà com amb els informatius dels canals de televisió? Seguirem dinant tranquil·lament, mentre veiem morts i destrucció arreu? Confio que no sigui així. Tinc l’esperança, com tantes altres persones amb les que he pogut parlar, que aquesta pandèmia sabrà extreure, de la majoria de nosaltres, tot allò que tenim de bo i, d’aquesta manera, poder comprovar, amb el temps, que hi ha hagut un abans i un després que serà millor pel que fa a la societat i a les relacions personals. Torno a tocar fusta.

Maria Romaní

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close