Avisos importants

Las cosas de Don Fabián

Es podria assegurar que el tracte que ha rebut l’economia catalana per part dels poders de l’Estat no ha estat mai massa cordial. Entre els anys quaranta, quan es van endur a Madrid empreses com l’Hispano Suiza o Motores Elizalde i l’any 2017, quan Felip VI va trucar a Alemanya per que s’enduguessin la SEAT, trobaríem desenes d’exemples d’aquesta afirmació.

Per altra banda l’intent de pescar empreses catalanes ha estat, sempre, una obsessió per part dels diferents governants del centre. Els canvis, forçats, de seu d’empreses durant el procés han representat un episodi més d’aquesta obsessió.

En canvi, a la xarxa, sovint, hi podem trobar piulades com aquesta:

  • La propia Unión Europea es redistributiva. Llevamos recibiendo fondos europeos desde que entramos. La redistribución está en la Constitución, art. 131 y nadie tiene la culpa que Franco montara las fábricas en Cataluña.

És a dir, volen crear l’opinió que el desenvolupament industrial de Catalunya ha estat per obra i gràcia de Franco. No s’ha de conèixer gaire l’economia catalana per arribar a la conclusió que aquesta frase, a més d’una falsedat, és un colossal despropòsit.

També s’hi afegeixen, a aquesta fal·làcia, els barons de les diferents comunitats autònomes. Creuen que ara és la seva hora. Que és just que reclamin la part de riquesa que els pertoca, després que l’Estat només afavorís Catalunya.

Tergiversacions com aquesta són cada dia més habituals. Volen fer passar per mimada, justament, la zona més mal tractada i espoliada del país.

Ni Franco va afavorir Catalunya, ni cap del diferents governs espanyols ho ha fet mai. Tot el contrari. No han fet altra cosa que frenar, esquilmar i reprimir.

En temps de Franco, els anomenats Planes de Desarrollo Económico y Social van passar de llarg a Catalunya. El primer dels tres plans, que va ser desplegat entre els anys 1964 i 1967, es va aplicar a Valladolid, Vigo, La Coruña, Saragossa, Sevilla, Burgos i Huelva.

En el segon (1968-1971) es van crear els pols de desenvolupament de Granada, Còrdova i Oviedo.

Catalunya no va “pillar” res de res. Com si fos un pla Marshall va passar de llarg.

A més, des de la capital no han fet altra cosa, en el transcurs dels temps, que anar augmentant el nivell d’ofec. El ministre català Pedro Gual Villalbí, ja havia pronunciat una conferència a Madrid, en la que va dir amb satisfacció:

[…] la fórmula aplicada, reprimiendo el desarrollo de la industria catalana y con los excedentes de su expansión favorecer y estimular el desarrollo industrial de otras regiones […] ha tenido para Cataluña la consecuencia de que ha frenado su desarrollo natural.

Aquesta repressió del desenvolupament està directament relacionada amb una desgraciada i malintencionada frase de Don Florencio Sánchez Menéndez-Rivas, aleshores Secretario General Técnico del Ministerio de Comercio:

  • A estos catalanes hay que ahogarlos económicamente.

 

El tercer pla (1972-1975) va ser un fracàs. En van culpar la pujada del preu del petroli i la lentitud de les gestions. Encara que, realment, el fracàs va començar quan Carrero Blanco va destituir, de forma fulminant, el senyor Fabià Estapé.

Un any i mig, entre gener de 1971 i juny de 1972, va estar en el càrrec.

L’almirall Carrero Blanco que, aleshores, exercia d’amo i senyor, mai va veure amb bons ulls la figura de Fabià Estapé. Si que sentia devoció, en canvi, per un altre català, Laureano López Rodó.

Quan, a petició d’aquest darrer, Fabià Estapé va ser nombrat Comisario Adjunto del Plan de Desarrollo, a Carrero se li van estarrufar els pels de les celles. Com podia ser que un home que no era de missa, ni de l’Opus, ni Procurador en Cortes, ocupés aquell càrrec. No importava que es tractés del millor economista. No importava que fos el més apropiat per dur endavant aquell complicat projecte. Tant sols importava que no era una persona del Régimen.

Fabià Estapé era un home singular i genuí. Com totes les grans figures tenia les seves rareses i genialitats. Dins del Ministerio les seves excentricitats eren conegudes com las “cosas de Don Fabián”. Carrero Blanco no les suportava.

Fonts no oficials van informar que la gota que va fer vessar el got, varen ser els clincs, clincs, clincs, de la màquina de joc de millón que el senyor Estapé va fer posar a la sala d’espera del seu despatx. Les seves audiències eren molt llargues i, sovint, el personal que esperava -ja fossin empresaris, batlles o governadors- es desesperava. Aquell joc podia entretenir-los una bona estona.

El despatx de Carrero Blanco era just a sota i aquells sorollets el molestaven tant que el van fer embogir. Sota aquesta influència, va fulminar Estapé.

Passats els anys i atesa l’actual conjuntura que estem vivint i la relació entre el poder central i Catalunya, pel que fa a la economia, es troba a faltar la veu i l’opinió d’una gran personalitat com la del senyor Fabià Estapé i Rodriguez.

 

 

Jaume Barberà Canudas

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close