Avisos importants

La Torre d’en Feu

El bosc de Can Casablanques i els bosc de Can Feu estaven a tocar. Formaven part de la mateixa massa boscosa. Fa molts anys que van desaparèixer. El de Sant Quirze va ser talat, a inicis dels setanta, per donar pas al polígon industrial del mateix nom. El de Sabadell va desaparèixer, els anys quaranta, per l’interès usurer del propietari i la desídia de les autoritats sabadellenques i estatals. Tot aquell bé de Déu de la naturalesa va passar a millor vida. D’aquella massa boscosa ara només queden quatre arbres, és un dir, que estan, justament… al cementiri de Sant Quirze. El castell de Can Feu, que està més proper a Sant Quirze que no pas a Sabadell, va quedar desproveït de l’encantador bosc que el protegia.

El nom correcte, i més adient, de l’anomenat Castell de Can Feu és “la Torre d’en Feu”. Malgrat la torre acabada en forma de merlet i malgrat que per la gent de Sabadell i de Sant Quirze sempre ho ha estat, no es pot considerar un castell. No va ser creat com a tal. Ho va ser, això sí, en l’imaginari i en la intenció del seu propietari, Josep Nicolau d’Olzina i Ferret, quan, arran la juguesca feta amb uns parents, l’any 1880, volia convertir la Torre d’en Feu en el castell medieval més bonic de Catalunya.

La denominació de torre no és deguda al significat d’habitatge o de casa, sinó, més aviat, prové de les torres que, concebudes inicialment com fortificacions de guaita o de defensa, amb el pas dels temps van esdevenir residencies senyorials que prenien el nom del seu propietari. Prop d’aquí en tenim molts exemples: la Torre de Mossèn Homs, a Terrassa; la Torre Marimon, a Caldes de Montbui; la Torre de la Ferrussa a Santiga; la Torre del Canonge a Sabadell o la Torre de Ca n’Altimira a Barberà del Vallès, entre d’altres.

La Torre d’en Feu es va començar a conèixer amb aquest nom després que, l’any 1674, va ser comprada per en Pau de Feu. Havia estat coneguda, abans, amb els noms de Torre de Sobarbe, Torre d’en Vallcorba, Torre Cremada, Torre d’en Mir o Torre d’en Puigverd.

La nissaga dels Feu, havia començat el segle XV, amb en Pere Feu i n’Antònia Ustrell. Una nissaga sabadellenca que, al cap dels anys, va donar nom a tota una zona, amb terrenys de conreu, una casa i un bosc, immens i frondós, situats a l’oest de Sabadell. A més de ser propietària d’una finca a la zona est, composada per la masia de Sant Oleguer, amb un molí i un dipòsit de glaç.

L’any 1878, un dels descendents de la família Feu, en Josep Nicolau d’Olzina i Ferret, va heretar tot el patrimoni. Nascut l’any 1841, era fill d’Eusebi d’Olzina i de Josepa de Ferret. A la mort del seu pare, i fill únic per la mort prematura dels seus germans, va ser l’hereu universal. Es va casar, l’any 1887, amb Mercè de Pallejà i Bassa, cosina segona seva. Però abans, l’any 1880, va fer una juguesca amb el seu cosí segon i futur cunyat, Josep Maria de Pallejà i amb en Francesc de Puig. Consistia en veure qui seria capaç de restaurar o modificar una de les seves propietats, per convertir-la en el millor castell d’aires medievals. Guanyaria el més sumptuós i elegant, d’acord amb el corrent romàntic europeu de finals del segle XIX. En Josep Nicolau d’Olzina es va decidir per la Torre d’en Feu, a Sabadell; Josep Maria de Pallejà i Bassa per la Saleta del Mas, a Sant Hilari Sacalm i Francesc de Puig i de Sisternas, per Can Bori de Samalús.

Amb la intenció de guanyar, Nicolau d’Olzina va contactar amb l’August Font i Carreras, un jove arquitecte barceloní, que començava a tenir anomenada. Les obres es van iniciar l’any 1881 i van acabar l’any 1892. Però la feina no estava enllestida. Al resultar guanyadora la construcció del seu cunyat, Josep Maria de Pallejà a la Saleta del Mas, Nicolau d’Olzina va desistir d’acabar-lo i la seva idea es va quedar a mitges. A canvi, però, es va dedicar de ple a reformar una altra propietat seva, la Torre de Riu, a Alp, a la Cerdanya, que la va convertir en un castell medieval.

Josep Nicolau d’Olzina i Ferret va morir l’any 1924. En no tenir fills, la propietat de Can Feu: terrenys, bosc i el projecte de castell, va passar a mans del seu nebot i hereu, Guillem de Pallejà Ferrer, marquès de Monsolís.

El nou propietari va posar a la venda, l’any 1927, tota la propietat, per quatre milions de pessetes (un milió pel bosc, un milió pel castell i dos milions pels terrenys de conreu). L’Ajuntament va intentar, sense èxit, que el bosc fos catalogat com Parc Natural. La intenció del propietari era, només, la de vendre. Es pot considerar que a partir d’aquí va començar la degradació de tot el conjunt, que va començar amb la dissortada i lamentable desaparició del bosc de Can Feu i amb la deixadesa de l’anomenat castell.

 

 

Jaume Barberà Canudas

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close