Avisos importants

La plaça de toros de Sant Quirico del Vallés

D’entrada demano disculpes per si el contingut, o les imatges, incomodessin o ferissin algunes sensibilitats. Perdoneu, no és la meva intenció. Tant sols em porta l’esperit de recordar i relatar una petita crònica d’uns fets viscuts ja fa molts anys al nostre poble. Particularment penso que la història és la que és, i l’hem d’acceptar, sense tergiversar-la, tant si ens és favorable com si no.

Estarem d’acord en que un espectacle en el que es maltracta un pobre animal fins la seva mort, és una autèntica vergonya que dugui el nom de Fiesta Nacional. La barbàrie no es pot ni admetre, ni magnificar.

Si bé es podria admetre, entre cometes, que antigament fos acceptat popularment, en ple segle XXI, el maltractament animal és cruel i intolerable i no hauria d’estar permès de cap manera. I, molt menys, fer-ne un espectacle públic. Les corrides de bous haurien d’estar rigorosament prohibides. Això va per tothom. Correbous, bous embolats i bous capllaçats, també.

Encara que estigui anunciada en el rètol, San Quirico, mai va tenir plaça de toros. Podeu estar tranquils.

El cartell de l’Organització Ramírez, anunciava dos grandes espectáculos taurinos a Sant Quirico del Vallés, la setmana de l’Ascensió de l’any 1976. Una Grandiosa Novillada, el dia 27 de maig i Un Gran Espectáculo Cómico Taurino Musical –és a dir, una xarlotada- el dia 30. L’escenari era una plaça desmuntable i ambulant, que va voltar durant molts anys arreu del nostre país. Aquells dies va venir a raure a Sant Quirze i, afortunadament, no ha tornat més després de quaranta-tres anys. El nom del poble imprès al cartell era un error, ja que just a partir d’aquell any ja era oficial el nom de Sant Quirze del Vallès.

Casualment, aquella plaça, aquell coso taurino, en expressió dels experts, havia estat construïda a Sabadell deu anys abans.

El senyor Ramírez, que tenia un Citroën Stromberg i veu de cassalla, es va personar, a inicis de 1966, a la caldereria Guillem, S.A., de la Carretera de Terrassa, 26, unes portes més amunt de La Mata. Va parlar amb els seus propietaris, els germans Josep (Pepito) i Esteve Guillem Vallribera, demanant-los si li podrien construir una plaça de toros, bé, de novillos. Els dos empresaris sabadellencs no ho veien gaire clar. Però el senyor Ramírez, que era apoderat de toreros, i molt eloqüent, els va convèncer.

El primer pas va ser anar a veure’n una de similar que estava ubicada a Granollers. De tal manera que un matí, el senyor Ramírez amb la seva veu i el seu Citroën Stromberg, va recollir al senyor Esteve Guillem, a l’enginyer tècnic Frederic Papaseit i a un servidor, per acompanyar-nos a Granollers per tal de veure la plaça en qüestió. Semblava una escena de pel·lícula italiana. D’un auto negre, baixen dos senyors voltant la cinquantena, un jove de vint-i-pocs i un nano de vint-i-menys, que s’identifiquen com membres de la comissió de festes de Manresa i amb el pretext de prendre mides per contractar-la per la Festa Major de la capital del Bages. Espatarrant. L’objectiu era copiar-la.

La vàrem copiar, però millorant-la. Ens va sortir més resistent, més lleugera i més ràpida de muntar i desmuntar. Feina ben feta. Tenia 52 metres de diàmetre.

Hi va haver total acord en el preu i en la forma de pagament, tot i les reticències dels membres del departament de comptabilitat que adduïen que no era oportú posar-se en llibres de cavalleries, ja que l’empresa tenia una extensa cartera de fiables, solvents, acreditats i bons clients i no tenia perquè arriscar-se en un món desconegut. Tot van ser suspicàcies, els termes econòmics varen ser escrupolosament respectats, tant en la quantia com en els terminis de pagament.

La primera ubicació va ser, abans de l’estiu de 1966, a Sabadell al costat del Camí Negre, més avall de Can Xorco i abans d’arribar al Campoamor. Com que era l’any del Platanito i de la Juanita Banana, va ser un èxit. No es pot dir el mateix de les altres ubicacions. Dos novilleros que cercaven una oportunitat, varen dormir uns quants dies, al ras, a la porta de la plaça. També van saltar d’espontanis en una de les corrides.

Deu anys després, aquella plaça va fer cap a Sant Quirze, quan, justament ja hi vivíem l’Esteve Guillem, en Frederic Papaseit i un servidor.

Fotos cedides pel G.I.H.S.Q.

 

 

Jaume Barberà Canudas

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close