Avisos importants

La llengua no es toca.

El rètol diu: A les urnes, recorda, la llengua no es toca.

El periodista Òscar Fernández, resident a Sant Quirze, va fer el següent tuit, el dia 29 de gener d’enguany:

«El meu fill (10 anys) es troba a cole (públic) amb un amic. Tots 2 parlen català a casa, però entre ells veig que parlen castellà. M’estranya i els ho demano, per curiositat. “És que el castellà és l’idioma del cole”. Després, que si la immersió i la discriminació del castellà»

La lingüista catalana i professora de la UB, Carme Junyent va dir:

«Ningú no té el valor de dir que hem fracassat amb la immersió». També, entre d’altres respostes, afegia: «Si no hi ha República, això no es canviarà. Per mi, hi ha dues qüestions molt més de fons. Una: el futur de la llengua depèn de l’escola, i jo crec que ens vam equivocar molt des del començament posant tant de pes a l’escola. I dues: fa anys i panys que diuen que tot va fantàstic, que la immersió és un èxit, i tots sabem que això no és cert. Per què ens continuem enganyant? Aquest és el misteri».

Ens podríem preguntar seriosament: el català està en retrocés? El català està en perill? És exagerat pensar-ho? No ho ha estat sempre en minoria?

Hem d’admetre tots plegats, però, les dificultats que tenim i les que vindran. A més, hem de ser molt conscients que sense un Estat propi, la nostra cultura, i la nostra llengua, estaran sempre en perill.

L’Imperi espanyol ha posat la directa. Per ells només hi ha una bandera, una capital i un idioma. El demés són punyetes. El català els fa nosa. Volen vèncer. Són de l’opinió que, des de sempre –vol dir quaranta anys enrere- han estat massa tous i permissius i els catalans hem arribat massa lluny. Incapaços d’entendre la diversitat, volen imposar el seu tarannà i la seva llengua. Volen guanyar. D’aquí els atacs indiscriminats i les amenaces reiterades contra la immersió lingüística i TV3.

El català ha resistit, amb tota mena de dificultats, un Decret de Nova Planta de cent cinquanta anys de duració; una restauració borbònica i les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. Després d’aquesta supervivència heroica, el sol fet d’haver arribat a una situació, d’us i coneixement, que per nosaltres començaria a ser normal, per els governants espanyols és inacceptable. No els dona la gana de permetre que el català tingui el tractament que es mereix. A partir d’aquí, què podria passar que fos diferent del passat? Doncs, penso, em sembla, crec, temo, que el comportament dels diferents partits polítics.

L’esquerra actual no te rés a veure amb aquell enyorat PSUC. El socialisme depèn únicament d’un PSOE excessivament centralista. La social democràcia ha desaparegut. La dreta, PP i adlàters, no ha fet altra cosa que perseguir la llengua catalana.

I per si tot això fos poc, es van inventar un partit polític que tenia l’únic objectiu de combatre la nostra llengua: léase Ciudadanos.

La gènesi de Ciudadanos s’inicia amb aquell penós Manifiesto de los 2300, de gener de 1981 que, liderat per Amando de Miguel i Federico Jiménez Losantos, augurava una hecatombe cultural si el català prenia massa volada a la política catalana. Una gran majoria dels 2300 signants del manifest eren afiliats a UGT i al PSOE. Aquell col·lectiu es va transformar, a continuació, en el Foro Babel que va fer altres dos manifestos, un l’any 1997 i l’altre el 1998, que, afegits al manifest “Per a la creació d’un nou partit polític a Catalunya”, de l’any 2005, van donar com a fruit la creació, l’any 2006, del partit polític Ciutadans-Partit de la Ciutadania. Tots aquells manifestos tenien un objectiu comú: combatre la llengua catalana. Eliminar la immersió lingüística i tornar al català a les condicions dels anys seixanta, és a dir, una llengua molt parlada al carrer, però sense cap mena de recolzament mediàtic. Ni ràdio, ni premsa, ni televisió en català i ignorada totalment a les diferents administracions. Una llengua minoritzada. L’any 1976, Adolfo Suárez, recent nomenat president del Gobierno ja havia deixat anar aquella famosa frase: «No pretenderan enseñar química nuclear en catalàn, seamos serios».

Aquest ha estat, des de sempre, el nivell de sensibilitat i d’acceptació que tenen a la meseta.

Aviat, el mes vinent, hi haurà eleccions. Convindria tenir present totes aquestes reflexions.

I recordeu, a les urnes la llengua no es toca.

Jaume Barberà Canudas

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close