Avisos importants

Justícia de mangas y capirotes.

Per definició hacer mangas y capirotes és: hacer lo que uno quiera sobre un asunto, pero con el matiz de hacerlo arbitrariamente, sin respetar la forma habitual de llevarlo a cabo, de forma poco ortodoxa, e incluso deslizándose hacia la ilegalidad.

En un debat televisiu, de cara a cara, entre José Borell i Loyola de Palacio, previ a les eleccions generals del 3 de març de 1996, el polític socialista va acusar la representant del Partit Popular de fer «mangas y capirotes» per tal d’imposar la seva estratègia.

Podria ser? que aquesta tàctica, la de fer «mangas y capirotes», fos pròpia dels administradors de la justícia, dita espanyola? A veure.

L’assassí en sèrie, considerat més perillós a Espanya va ser Manuel Delgado Villegas, conegut com el Arropiero. Entre 1962 i 1971 va deixar darrere seu un reguerot de cadàvers. Va ser acusat de 24 morts violentes, que va confessar ser-ne l’autor. La justícia espanyola el va donar per boig i va ser ingressat en un centre especialitzat. L’Arropiero va morir a Badalona, l’any 1998, víctima d’una afecció pulmonar.

Coetanis d’aquest sinistre personatge varen ser Julián Grimau Garcia i Salvador Puig Antich, que van tenir un final molt diferent. Julián Grimau va ser afusellat l’any 1963 i Salvador Puig Antich mort amb el garrote vil, onze anys després. Els judicis a que varen ser sotmesos no haurien pogut demostrar la seva culpabilitat, però se’ls va dictar injusta sentència. Grimau va ser detingut quan intentava reorganitzar al PCE i va ser acusat d’uns fets impossibles. Pel que respecta a Puig Antich, balística no va poder demostrar que la bala que havia causat la mort del policia Francisco Anguas, havia sortit del seu revòlver. En el tiroteig hi havia altres armes, totes del mateix calibre, però el jutge es va negar a investigar-les.

Ni Julián Grimau, ni Salvador Puig Antic havien comés cap delicte de sang, però varen ser injustament “ajusticiats”.

El anys setanta, en ple franquisme, també es van viure els casos Reace, Caja Rural de Jaen i Domingo Masip. Tots ells relacionats amb delictes comesos en el món de l’oli d’oliva.

A Redondela (Pontevedra), de l’empresa REACE van desaparèixer més de quatre milions de quilos d’oli d’oliva, valorats en cent setanta milions de pessetes. Hi va haver complicacions, hi va haver morts, hi va haver judici, però ningú va acabar condemnat. S’ha de ressaltar que un dels accionistes de REACE era Nicolás Franco Bahamonde, germà del dictador, i que el president de l’Audiència de Pontevedra era Mariano Rajoy Sobredo, pare de Mariano Rajoy Brey.

A Jaen hi va haver una important estafa que implicava la Caja Rural de Jaen i la cooperativa UTECO. Tampoc va passar res. Tant sols dos dels implicats, un d’ells fill del president d’aquella entitat, van estar uns dies a la presó. S’ha de ressaltar, també, que el president d’aquella caixa era Domingo Solís Ruiz, germà del qui es coneixia com la sonrisa del Régimen, José Solís Ruiz.

En canvi, per un fet similar, i quantitativament inferior, l’empresari de Sabadell, nascut a La Bisbal de Falset, Domingo Masip, va ser multat amb 47 milions de pessetes i condemnat a 10 anys de presó.

La mort del dictador i la tant esperada democràcia havien d’implicar canvis en la Judicatura. Pel que feia als delictes considerats polítics, el tribunal acreditat era el famós TOP, el temut i denigrat Tribunal de Orden Público, que va dictar sentències entre 1963 i 1977. Quan va desaparèixer, els seus setze membres varen ser repartits entre l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. És a dir, hi hagué canvi de destins, però, suposadament, no pas de mentalitat repressora.

Han transcorregut més 40 anys i res ha canviat, perquè hem de veure com els condemnats pel cas Blanquerna no entren a la presó; els condemnats de la “manada” són tractats amb extrema delicadesa; els joves d’Altsasu porten més de dos anys empresonats per una esbatussada; els nostres polítics i activistes socials porten més d’un any a la presó i són tractats com delinqüents perillosos; Sandro Rosell es passa gairebé dos anys a la presó per uns fets inexistents; joves cantants rapers són perseguits per les seves cançons; en Jordi Pesarrodona és encausat per dur un nas de pallasso; la Tamara Carrasco és confinada a casa seva; s’embarguen els bens de persones honestes i tantes i tantes i tantes altres injustícies.

A aquest nivell de disbarats s’hi ha arribat després de canvis estranys en la Judicatura, ja que el fiscal Maza, que va sentenciar que votar era il·legal, estava reprovat pel Parlament espanyol. Està més que acreditat que la jutgesa Lamela no ha fet altra cosa que prevaricar. A més, als magistrats Llarena i Marchena no els corresponia el lloc que ocupen. Per tant, no és gens descabellat pensar que s’hauria arribat a aquesta situació després de fer això… mangas y capirotes en l’àmbit de la justícia.

 

Jaume Barberà Canudas

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close