Històries de la post-guerra

La guerra s’havia acabat. Tothom la donava per ben finalitzada. Desapareixia el temor als bombardejos. S’aturarien els sobresalts, les privacions, les penúries i la manca de menjar. Per fi s’acabaria la dieta a base de guixes o farinetes. Tornaria a haver-hi pa blanc a les fleques, tabac als estancs i llum a les bombetes de les llars. Tornarien a casa el fill, el pare o el germà. Tornarien a viure tots en pau.

Dissortadament, no va ser exactament així. Malauradament, en passar les setmanes i els mesos, es va anar comprovant, cadascú en la pròpia carn, que no era ben bé així. Els homes en edat militar, haguessin estat, o no, a la guerra, van ser cridats a files per complir un servei militar llarguíssim –un mínim de tres anys-. Molts pares, fills o germans, en funció d’uns rars expedients, van ser empresonats, van anar a parar a camps de concentració o als famosos batallons de treballadors de trista memòria. No cal parlar dels que ja havien fugit.

La gana seguia sent el pa de cada dia. La llum no acabava d’encendre’s. El benestar era molt lluny d’arribar. La llarga i fosca nit seguia. La purga de funcionaris era total. Arribava, fins i tot, als que no tenien cap mena de taca al seu expedient.

El dilluns després de l’entrada de les tropes franquistes, el Lluís es va presentar a la seva feina habitual. Havia estat conserge de l’Ajuntament de Sabadell, que, els dies anteriors havia estat tancat a pany i clau. També havia estat a la brigada d’obres. Va pensar que, tal vegada i en aquelles circumstàncies seria més útil a la consergeria.

No el van deixar reintegrar al seu lloc de treball. Li van parlar d’un carnet de identitat i que s’havia de presentar a la policia. D’allà al van fer anar a la falange. Una setmana sencera amunt i avall, d’un cantó a l’altre, responent preguntes i interrogatoris. El Lluís no era ni de dretes, ni d’esquerres. El seu comportament havia estat sempre correcte i legal. No se li coneixia afiliació a cap partit ni sindicat. Ni hi havia coneixement que hagués participat a cap malifeta. Després d’insistir molt va recuperar la feina. Però amb una diferència, només podia anar de peó a la brigada de carrer. Amb els seus cinquanta anys no va tenir més remei que acceptar-ho. A partir d’aquell dia, el Lluís, nascut al Bruc, però traslladat a Sabadell amb la família, tot buscant un millor futur per el seu fill i les seves filles, va haver de guanyar-se la vida fent d’espatlla-carrers. No es va afiliar mai a la falange i parlava castellà amb un exagerat deix català.

Si el Lluís se’n va sortir amb certa dignitat dels embrollaments apareguts durant la post-guerra, a la Carmeta li va anar molt pitjor. No se’n va sortir. La Carmeta no era funcionària, era ama de casa. Després d’estar desapareguda durant tres dies, van treure el seu cadàver del fons del pou de casa seva.

En acabar el conflicte, els germans i algun familiar de la Carmeta la perseguien a tota hora. També va ser requerida per la policia i visitada per dos membres de falange. La van amenaçar en acusar-la d’encobridora. La van amenaçar, també, amb tots els mals de l’infern si no col·laborava i els informava d’on era el seu marit. El buscaven a vida o mort, com els rètols de les pel·lícules de l’oest.

El Jenaro, el seu home, havia format part dels escamots de la FAI. Un d’aquells descontrolats grups, tant temuts per la gent de dretes. Ella, coneixia la pertinença del seu marit a aquella organització però ignorava, del tot, tota mena de detalls, importants, o no.

Nascut, l’any 1898, al carrer de Sant Joan, el Jenaro, feia gala, de ben jove, d’un caràcter fort, reivindicatiu i lluitador. Es va afiliar a la CNT i, abans de la guerra, a la FAI. La Carmeta ignorava, del tot, que els escamots en els que hi havia el seu home estaven implicats en diferents facècies. Hi havia testimonis que els havien identificat en casos greus. Potser ell no havia premut el gallet per disparar ningú, segurament, però el sol fet de formar part d’aquelles quadrilles, el feia sospitós i hi havia varies denúncies. Estava buscat pel règim. La Carmeta es veia acorralada, tant de dia com de nit, entre aquelles autoritats, la seva família i el record del seu marit fugit a França. No es creien que ella no sabés on parava el Jenaro. La seva vida s’havia convertit en una tragèdia, no menjava, no dormia, no vivia i, en un moment de desesperació, es va llevar la vida, tirant-se al fons del pou.

 

Jaume Barberà Canudas