Avisos importants

Feines i oficis desapareguts. La curiosa feina del Mulà

Tant és treballar com fer feina, deien els avis. Aquesta frase tant catalana –no se’n coneix cap de similar en castellà- ha tingut, des de sempre, un important significat a casa nostra. Segurament que el verb treballar es refereix a estar ocupat en algun ofici reconegut, com teixidor, ordidora, torner, secretària, paleta, perruquera o d’altres. Anar a treballar vol dir anar a ocupar el temps desenvolupant les labors requerides en un ofici determinat i reconegut.

En canvi, l’expressió “fer feina” indica quelcom més imprecís. Hi ha feines de tots tipus. Bones i dolentes. Ben pagades i mal pagades. També n’hi ha d’importants i no tant importants, segur, però totes elles no estan catalogades ni classificades com oficis.

Una feina, ja desapareguda, i molt difícil de classificar, però important i necessària, era la que feia el Mulà. Feina que, en determinades situacions i moments, era vitalment imprescindible.

A finals de segle XIX no hi havia extractors de llet materna. Aquells senzills aparells utilitzats avui dia, que permeten extreure la llet dels pits de la mare, per poder alimentar els nadons en els casos en que per causa d’horaris o d’ocupació, la mare no els pot alletar directament. Aquests tipus d’aparells no existien aleshores. Llavors, en situacions molt concretes, es feia necessària la col·laboració del Mulà.

Realment el seu cognom era Molar i era conegut com el «tirapits». Un sabadellenc amb cara rodoneta i de noi, però que passava de la seixantena. També tenia els ulls de rata i estava totalment desdentegat. Tot i que la seva funció es podia considerar profilàctica, i en certs casos, terapèutica, les dones, algunes, se’l miraven amb posat de repugnància i de fàstic: «Ai uix, el Mulà tirapits», deien en veure’l.

Quan a alguna partera, després de la pujada de la llet, se li endurien o se li nuaven els pits per excés, o per agrumollament, i el nadó no podia succionar amb prou força, hi havia el perill de l’aparició d’inflors molestes, perilloses clivelles o, fins i tot, ferides complicades. Aleshores eren necessaris els auxilis del Mulà, que amb el seu art, solucionava, tant les molèsties de la mare, com la necessitat del nadó.

Les dones que es trobaven en aquest cas, dubtaven, per vergonya, en anar a cercar els seus serveis. Només quan la situació s’agreujava hi havia, sempre, una bona veïna, una consellera o alguna parenta que es brindava per fer-ho. El Mulà resolia, amb ofici, el problema xuclant els pits nuats, agrumollats o massa plens. S’agenollava al davant de la partera, que asseguda en una cadira, li mostrava la davantera perquè ell comencés la feina. Després de la seva acció, baixava la inflor i deixava el mugró desembussat i en condicions que el nadó podés succionar amb la seva força la propera alletada.

Quan l’anaven a cercar, l’home no es feia pregar. Es conformava amb una pesseta per assentada, una llesca de pa i un got de vi.

Cal remarcar que la llet no l’escopia, se l’engolia tota. En acabar havia de treure l’aire absorbit. Deixava anar un parell de rots després del pa i del vi i feina feta. Els que el coneixien atribuïen la seva aparença de minyó i de jovencell, malgrat la seva avançada edat, als tips de llet que s’havia fet.

Per vergonya, durant la feina, la dona es tapava la cara i, en acabat, es rentava els mugrons amb molta cura per no deixar-hi ni gota de rastre de saliva o de babes d’aquell desdentegat.

El Mulà no entenia, però, l’animadversió que rebia de les dones. Com era que els queia tant malament, quan la seva funció era solucionar greus problemes per parteres i per nadons.

N’hi havia d’altres que s’ho mereixien més i, en canvi, eren molt més ben acceptats per la societat. Com el Surroca, aquell manobra que vivia prop de l’Apeiadero i tenia el repugnant costum d’alimentar-se de gats i de rates. També hi havia els borratxos, els tabalots indecents, els jugadors empedreïts i altra tipus de fauna menyspreable que gaudien de millor tracte i reconeixement.

Ell havia de suportar males mirades, només, perquè havia xuclat molts mugrons i s’havia alimentat de llet materna.

Anys més tard, ja dins el segle XX, un seguidor de la labor del Mulà era el Pisnarro, que vivia prop de la plaça del Mercat. Es dedicava a ensenyar a conduir i també, però ocasionalment, a xuclar pits nuats, agrumollats o massa plens. Abans de començar, però, havia de tenir la precaució de treure’s la dentadura postissa.

 

 

Jaume Barberà Canudas

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close