Avisos importants

Reflexions a l’entorn del confinament : ELS NOUS ADAM I EVA

Tots aquests llargs dies de confinament per culpa del COVID-19 estan animant a moltes persones a realitzar noves activitats, o si més no, activitats en formats diferents als habituals, i a oferir-los a la resta de la població a través de les xarxes i els mitjans de comunicació. He observat que, tant si es tracta d’entretenir els infants com de mantenir en forma grans i petits, la majoria de les activitats tenen a veure amb l’exercici físic i l’esport: gimnàstica asseguts en una cadira per als avis, o agafats a una escombra, o muntant circuits per tota la casa per als més menuts o… fins tot el que sigui possible d’imaginar. Però per a mi, el súmmum del súmmum són els espais de les notícies dedicats als esports. Em sembla increïble, fins i tot surrealista, que en uns moments com aquests, en què tota mena d’esports estan aturats, els periodistes esportius mostrin la seves noves capacitats creatives explicant-nos i mostrant-nos, dia rere dia, com es mantenen en forma els estimadíssims esportistes d’elit. Jo, que soc persona més amant de la reflexió i la introspecció, també practico un dels meus esports preferits. Un esport mental i espiritual, per dir-ho així. M’explico. Tinc per costum adormir-me tot recordant un lloc que hagi visitat o un moment que m’hagi resultat especialment plaent: al jardí de casa, fent un camí de ronda per la Costa Brava, recordant un viatge, revivint una experiència de ioga… I ahir al vespre aquesta pràctica em va portar a viure un sentiment totalment nou que vaig haver de verbalitzar fluixet, fluixet: em sento en la pell d’Eva. Estava rememorant una excursió pel Baix Empordà quan, de sobte, vaig pensar: ens han expulsat del Paradís. Podrem tornar a gaudir de la natura, de les ciutats, dels actes culturals i lúdics com abans? Era més de mitjanit quan reflexionava sobre tot això i, en aquell moment, cansada de tota la jornada, trista pel degoteig constant de persones estimades que ens van deixant i preocupada per la situació mundial que aquest maleït virus està provocant, em semblava que potser res tornaria a ser com abans de la pandèmia. Ara, expressant aquestes reflexions a plena llum del dia, penso que potser sí que podrem tornar a omplir els nostres ulls i els nostres cors amb aquells paisatges tan estimats que, justament ara, nets de pol·lució i en plena primavera, deuen estar més ufanosos del que ens podem arribar a imaginar. Però la gran pregunta és: haurem après alguna cosa, sobretot les noves generacions, que són les que tindran la capacitat de modificar els errors, de tot el que ens està passant? Del consumisme sense aturador. De la destrucció constant del planeta. Del gran egocentrisme… En tot cas, ara per ara, amant com soc de la natura, dels animals i de fer vida a l’aire lliure, pel que a mi m’afecta, un sentiment és segur: em sento una nova Eva expulsada del paradís.

7 d’abril de 2020, any del confinament

Maria Romaní

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close