Avisos importants

El Santuari de la Salut i les epidèmies de pesta i còlera.

El Santuari de la Mare de Déu de la Salut és un temple molt honorat i venerat pels sabadellencs que té el seu origen en les demostracions populars de fe que solien  aparèixer després de greus epidèmies. El seu nom i la data de celebració de l’aplec van sorgir després de l’epidèmia de pesta colèrica que va assolar, entre d’altres, el nostre territori entre mitjans i finals del segle XVII, mentre que l’actual edificació es va aixecar després del fatal episodi de còlera dels anys 1854 i 1855.

És sabut que a la Serra de Sant Iscle, sobre les restes d’una mansió romana, hi havia una ermita dedicada als germans màrtirs Sant Iscle i Santa Victòria. Apareix documentada l’any 1323. Per la seva llunyania de zones habitades, aquesta ermita, era el lloc ideal per fer de morberia, és a dir, per tenir tancats en quarantena als apestats i afectats pel mal durant el segle XVI. L’any 1652, o 1682, no és clar del tot, l’ermità va trobar una petita imatge de la Verge Maria a la propera font del torrent de Canyameres, que va col·locar a l’altar major. El clamor popular va atribuir a aquesta imatge el poder de la curació, va ser batejada amb el nom de la Mare de Déu de la Font de la Salut i va ser objecte de gran devoció i adoració. Des l’any 1697 es celebra, el segon dilluns de maig, l’Aplec de la Salut, amb actes religiosos i populars.

La greu epidèmia de còlera del 1854 va fer estralls a Sabadell. Els enterramorts no abastaven la feina. El dia 28 d’agost, per exemple, hi havia 28 caixes per enterrar. Els metges estaven atordits i no entenien aquella malura. Es veien desbordats i impotents davant d’aquella pesta. Explica Marian Burguès que, pressentint el mal, tots els ocells: orenetes – que llavors n’hi havia cent vegades més que ara- pardals, coloms, tórtores, etc. van desaparèixer, van fugir. Aquest succés coincideix amb una narració del que també va passar a Barcelona. Les fruites i verdures anaven a donar, com si fossin les culpables del mal. Els curanderos, ja fossin forasters o vilatans, no paraven de receptar tota mena de beuratges i receptes casolanes i estrambòtiques. Només es van salvar, d’aquella epidèmia, els veïns del capdavall de la Rambla. Una placa de testimoni o recorda.

Durant, i després, d’aquell fatal episodi, la devoció i veneració per la Mare de Déu de la Salut va augmentar de tal magnitud que va deixar petita l’ermita. Es va fer necessària la construcció d’una nova església i consagrada a la Mare de Déu de la Salut. L’any 1872 es va decidir enderrocar l’ermita i erigir un nou temple mitjançant fons municipal, donatius, subscripcions i préstecs. Les obres varen començar l’any 1876, dirigides per l’arquitecte Carles Gauron. Prop d’acabar-les, l’any 1879, es va esfondrar la coberta, fet que va comportar la seva destitució. Les obres es van reprendre l’any 1880, dirigides per l’arquitecte, de Sant Feliu de Llobregat, Miquel Pascual i Tintorer, que també va fer l’església de la Puríssima i va exercir d’arquitecte municipal de Sabadell. El Santuari es va inaugurar l’any 1882, encara que sense campanar.

L’any 1907 es va construir el campanar, obra de l’arquitecte modernista sabadellenc Juli Batllevell. Una ullada al conjunt del temple mostra la diferència d’estils. L’any 1933 l’arquitecte Santiago Casulleras va fer la rectoria. La imatge primitiva de la verge va desaparèixer, l’actual data de 1946 i és obra de l’escultor Manel Martí i Cabré.

El santuari va ser incendiat per la guerra i la reconstrucció, a mans de Francesc Folguera, es va iniciar poc després de la revolta. Un any més tard s’hi va començar a celebrar missa. Les parets es decoren amb pintures al fresc d’Antoni Vila Arrufat. Hi ha, també, uns rics vitralls de Jordi Granell. També hi ha escultures de Camil Fàbregas. La Mare de Déu de la Salut va ser proclamada i coronada patrona de la ciutat el 19 d’octubre de 1947, per Pius XII. Des del mes de maig de 2008, també és Patrona del Bisbat de Terrassa.

El Santuari es troba al bell mig de l’anomenat Parc Periurbà de la Salut, lloc tranquil i ple de serenor, només alterat pels crits de la mainada de les escoles que, entre setmana, el solen visitar.

 

 

Jaume Barberà Canudas

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close