El santquirzenc Josep Ponsà, als Premis Internacionals de Música Country de Texas

Amb moltíssima il·lusió. En una aventura com la de fer cançons sempre convé tenir suport, però als inicis encara més. I és que tot just l’1 d’octubre passat vaig publicar el primer disc (“Lost In The Fields”, Temps Record S.L.).

Avui dia, a través de les xarxes i de plataformes digitals és relativament senzill d’arribar a cada racó de món. Això sí, és tan senzill arribar-hi com complicat de destacar davant de tanta oferta simultània.

El cas és que gràcies a ser present a les xarxes socials i musicals, les persones que formen part del comitè de selecció de projectes nominats (l’East Texas Performing Arts), van topar amb el meu disc i, després de valorar-lo, van fer-me arribar la nominació.

Escolto música country des de l’any 1995, quan el meu germà me la va fer descobrir. Però fins fa relativament poc temps no vaig començar a composar i a cantar seriosament.

Fins aleshores havia estat lligat al món de la música i ball country a Catalunya, a través de la creació dels portals Country.cat i Linedance.cat. Però això de cantar, ho deixava per la més estricta intimitat. M’atreia, però no m’hi atrevia. Fins fa 5 anys. Uns amics em van ajudar a fer el pas definitiu i tan bon punt vaig veure’m davant d’un micròfon en un escenari, vaig saber que no en baixaria.

Tant és així que, fa un parell d’anys vaig voler tirar endavant un projecte musical propi. Vaig contactar amb un gran músic que també estima la música country i que acabaria sent el meu productor musical, l’Aleix Garriga. Ell em va aportar tot allò que a mi em mancava. Gràcies a ell i al seu estudi de La Llar de Folk, a Sant Feliu de Codines, vaig poder tirar endavant les cançons del primer disc.

A partir d’aquí, vam decidir tirar endavant una banda que el pogués defensar en directe. I van néixer els Folkytonks com a banda d’acompanyament. Actualment, a més a més de l’Aleix Garriga (pedal steel i guitarra elèctrica) i jo mateix (veu i guitarra acústica), els Folkytonks els formen músics com l’Albert Sellers (baix), en Xavi Balaguer (teclats), la Laura Pacios (fiddle) i en Xavi Vilà (bateria).

En realitat, a Catalunya la música country és una gran desconeguda. Sovint n’arriba només la vessant més negativa, la més freak o la més dansaire. S’associa a la política més rància dels Estats Units; a gent extravagant disfressada amb barret i botes; i amb colles de gent dansant en fileres i mirant a terra, concentrats.

La música country és molt més que tot això: és sentiment. Són lletres que t’acaronen o que se’t claven ben endins. Que parlen sense massa subterfugis d’allò que et fa patir o et fa feliç. Són melodies que beuen de les diferents cultures que van arribar al “nou món”, unes de grat i altres per la força. És l’evolució de les músics dels irlandesos, dels alemanys, dels francesos, dels hispans i dels africans. El banjo mateix és un instrument que dugueren els esclaus africans. La música country és una escudella de moltes tradicions, de moltes maneres de veure el món, i que porta fent xup-xup d’ençà del segle XIX.

Per resumir què és la música country, una frase del cantant i compositor Harlan Howard ho defineix molt bé: “La música country són 3 acords i la veritat”.

Amb moltes hores d’assaig. Per simple que pugui semblar, tocar i cantar música country i que no es noti que ets de fora dels Estats Units és molt difícil.

Com a cantant, el més important és l’idioma, l’anglès, que és crític pronunciar bé i que al mateix temps s’entengui què estàs cantant. No estàs cantant ni rock, ni pop. Cal tenir twang, però en la mesura justa per no resultar pesat. I cal cuidar i preparar molt bé la veu per ser capaç de pujar ben amunt i baixar ben avall en una mateixa cançó.

D’altra banda, el tempo, els ritmes i el conjunt d’instruments han de sonar country. Han de “caminar”, com se sol dir. I sense haver-ho mamat des de petits, cal molta pràctica. Cal fer molts concerts, agafar confiança i no deixar mai d’aprendre.