Avisos importants

El poble dels mussols

Des de Barcelona ho ignoren i des de Terrassa també. Només des de Sabadell es coneix Sant Quirze com el poble dels mussols, i no tothom, però. Ja fa anys que aquest mite està en desús, però és veritat que durant una gran part del segle XX, per molts sabadellencs, Sant Quirze, era el poble dels mussols.

L’afició dels sabadellencs als ocells autòctons, apreciats pel seu cant, com: pinsans, caderneres, verdums, passarells, etc., havia estat sempre multitudinària, de fet, actualment, encara hi ha molts aficionats que hi dediquen el seu temps lliure. És usual veure individus amb gàbies tapades amb una mena de mocador de fer farcells, mentre se sent el cant de l’au presonera al seu interior.

Hi havia una època en que a totes les cases, o a la majoria d’elles, hi havia gàbies penjades a les parets amb ocells cantaires tancats dins que feien les delícies dels seus propietaris. Al matí, al despuntar el dia, aquells animalons despertaven els veïns amb la seva alegre cantarella. El pas dels temps, la consciència humana, la modernitat i lleis protectores, van anar disminuint aquesta, per alguns, cruel afició.

La Societat Ocellaire Sabadellenca va ser fundada l’any 1845 i encara existeix. Durant uns anys va tenir la seva seu al Bar de Cal Pare, després va canviar de local donant inici al Bar Pajaril. Actualment, a Sabadell, hi ha altres societats, com la de Ca n’Oriac  o la de l’Antiga Creu Alta.

Entre finals de segle XIX i mitjans segle XX, les mostres, campionats, intercanvis o festes amb ocells de cant eren molt famoses i celebrades. Per l’Aplec de la Salut un dels actes més importants era la Festa dels Ocells. Explica Marian Burgués en el seu llibre Sabadell del meu record:  «Els ocellaires al cafè fent transaccions, entre copa i copa, pagant-se alguns ocells a preus de tocino al temps de matança. Els ocells cantadors gairebé tots eren cegos. Cegos d’agulla de foc que els bàrbars ocellaires havien aplicat amb el trist criteri de que cegos canten més. Pobres bestioletes!».

I que hi pinten o hi pintaven els mussols dins d’aquest relat?, doncs que els mussols eren el millor reclam par la caça d’ocells cantaires.

Quan era legal, hi havia dos sistemes per caçar, vius, ocells de cant. L’un era amb creueres i vesc. Unes creus fetes amb tronquets, s’empastifaven amb vesc -un ungüent enganxós- i es distribuïen per el brancatge de qualsevol arbre. Quan algun ingenu ocell hi anava a raure, hi havia moltes possibilitats de quedar-hi enganxat, la creu quedava enredada a les branques i fulles i l’ocell quedava a expenses de ser atrapat pel caçador.

L’altre sistema, més net, consistia en unes xarxes abatibles a distància mitjan unes cordes, que eren activades pel caçador amagat en un racó. Es solien posar prop de basals d’aigua, ja fossin naturals o artificials. Se’n deia caçar amb teles. Quan els incauts ocelles hi anaven a beure, amb un ràpid moviment estirant les cordes, els caçadors tancaven les teles atrapant-los dins. S’havia de tenir rapidesa i mestria per no ferir-los o trencar-los les ales.

Per tenir més èxit en qualsevol dels dos sistemes s’utilitzaven reclams, que podien ser altres ocells cantaires, dins d’una gàbia propera. El seu cant atreia les bandades juganeres. El millor reclam, però, era fer servir un mussol. Amb un mussol (Athene noctua) l’èxit de la jornada estava assegurat. Els ocells petits són tafaners i curiosos. Les bandades que baixaven a beure aigua, clissaven un col·lega que, per ser au nocturna, no el reconeixien, s’hi acostaven per contemplar-lo i queien al parany. Un mussol per reclam era garantia d’efectivitat. Tots els bons aficionats a la caça d’ocells, tenien a casa, en captivitat, un mussol. Aleshores hi havia autèntics professionals que es guanyaven la vida amb aquesta activitat que ara es considera tràfec il·legal d’aus protegides.

Però els mussols s’havien de caçar prèviament. I aquí és on entra Sant Quirze. Els mussols són aus nocturnes, per tant s’havien de caçar de nit. Dels boscos propers a Sabadell, els de Sant Quirze eren els més apropiats per fer-ho. Els de Castellar, Sentmenat i altres, eren, a la nit, ignots i perillosos pels desnivells, en canvi a Sant Quirze, els boscos de Can Casablancas, de Can Canals o de Can Vinyals, per exemple, eren coneguts, planers i gens agressius.

Caçar mussols no era feina fàcil. Utilitzaven un xiulet, fet amb dos trocets de canya, que movent l’un dins de l’altre i bufant per un forat, sortia un so semblant al cant d’un mussol: tuuut, tuuut, tuuut… Amb l’ajuda d’aquest estri, unes xarxes lleugeres i molta paciència, els aficionats sabadellencs caçaven mussols a Sant Quirze.

Es podria dir que durant desenes, i desenes, d’anys tots els mussols de Sabadell, havien sortit de Sant Quirze.

I si sortien d’aquí, era evident que Sant Quirze era… això… el poble dels mussols.

 

Jaume Barberà Canudas

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close