Avisos importants

Decadència i desaparició de les sales de cinema

A inicis dels cinquanta a Sabadell hi havia set sales de cinema: Cervantes, Principal, Alcázar, Euterpe, Rambla, Imperial i Campos. En acabar la dècada també havien obert: California, Avenida, Montecarlo, Fernando, Colón, Actualidades, Mundial, Rio i Rio de Oro, i més tard: Goya, Rex, Cinema Sabadell, Kennedy i Victoria. En època d’esplendor Sabadell va disposar de vint-i-quatre cines.

Es diu, cine, col·loquialment o per costum. El mot correcte en català és cinema, però ja fa molts anys, algú, amb molta imaginació, es va inventar un original nom per definir-lo:

Lentiplasticromocoliselectoserpentigraf

Evidentment no va quallar, però alerta, estem parlant de l’introductor del cinema a Catalunya. El senyor Marçal Ballús i Bertran, dentista de professió, nascut a Barcelona, l’any 1871, i mort a Sabadell, el 1937. Vivia al capdamunt de la Rambla.

Entusiasmat pel que havia vist a París l’any 1895, va contactar amb els germans Lumière i els va encarregar un dels seus aparells, que va dur a Sabadell. La primera projecció de cinema a Sabadell i una de les primeres de Catalunya, es va fer als Campos del Recreo, conegut anys després com Cine Campos, el dia 27 d’abril de 1897, amb gran èxit.

Més tard va fer projeccions en una barraca de fusta a la Plaça Dr. Robert, però un incendi, l’any 1901, la va destruir. Aleshores va arrendar el teatre Cervantes i va adquirir pel·lícules als francesos Lumière, Georges Méliès i Charles Pathé que va projectar amb regularitat. Per tant, el cinema i Sabadell fa més de 120 anys que van junts.

Atès que la majoria de sales eren teatres, es considera l’Imperial com el cine més antic de Sabadell, ja que va néixer només com a sala de projecció de pel·lícules. La Societat Cinematogràfica Saló Imperial 1911 ens ho recordava. Un dels seus fundadors és el sabadellenc de Sant Quirze Albert Beorlegui i Tous, expert i reconegut cinèfil i autor del llibre Sabadell, un segle de cinema junt amb el, ja desaparegut, historiador i estudiós del cinema català Josep Torrella i Pineda.

Reflex de la societat d’aleshores, els anys cinquanta i seixanta, hi havia a Sabadell uns cines més populars i altres de més classe. Rambla avall les sales de cinema anaven perdent categoria. L’Euterpe i el Salón Rambla, que eren sales d’estrena, estaven més ben considerats que l’Imperial o el Campos, per exemple. A mi m’agradava més aquest darrer.

Molts diumenges, amb els avis, anàvem a dinar al restaurant Campos i després al mateix cine. Feien sessió contínua de dos quarts de quatre de la tarda fins a mitja nit. En acabar de dinar amb l’àvia entràvem al cine, no era numerat i l’acomodador, que ja ens coneixia, ens buscava un bon lloc. Allà hi vaig veure, entre d’altres, la trilogia de la Sissi, de la Romy Schneider o films de la Sarita Montiel, com El último cuplé o La Violetera. És el que tenia anar al cine amb la iaia.

Amb els pares anàvem normalment a l’Imperial, encara que alguna nit d’estiu els agradava veure les sessions a l’aire lliure del Cine Campos. Al cine Imperial només compraven dues entrades (l’economia familiar ho requeria) jo em posava dret, entre mig del pare i la mare, i gaudia del programa més bé que assegut. Recordo pel·lícules d’acció, d’aventures, de guerres, westerns i drames. Alternant sempre el blanc i negre i el color.

El Montecarlo va néixer com a sala d’estrena. Es va inaugurar, l’any 1958, amb El pont sobre el riu Kway.

Segurament que el Principal era el cine més popular. S’emplenava els dissabtes a la tarda i els diumenges matí i tarda. Cine francès, anglès, italià, alemany, americà i espanyolades. Sempre de reestrena.

Aquella època, entre setmana, només el Salón Rambla funcionava els dijous a la tarda i a la nit. Després van obrir l’Actualidades que hi solien anar els que feien durar la baixa laboral perquè estava obert totes les tardes. Més tard el van convertir en Cineart-3.

L’any 1969 van convertir l’Alcazar en Cineart Alcazar. Una sala d’Arte y Ensayo per poder-hi engiponar pel·lícules que difícilment encaixaven en el circuit normal.

Amb el pas dels anys, la televisió, el vídeo, les noves tecnologies, les noves formes de d’oci i la modernitat en general van acabar amb las sales de cinema. Es podria dir que entre tots les van matar i elles soles es van morir. Ara només queden les multi sales de l’Eix Macià i de l’Imperial, que van fent la viu-viu i, sembla, però, que sense llançar coets. De totes maneres, el cine és viu, perquè és il·lusió, és màgia, és tristesa, és alegria i per damunt de tot, és somni i com deia Calderón, els somnis, somnis són.

 

 

Jaume Barberà Canudas

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close