Avisos importants

De la mentida podrida a la post-veritat.

Es defineix com “post-veritat” el substantiu que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals, o sigui, que el que realment passa és menys important que com ens fa sentir el que passa. En realitat és un eufemisme de mentida. El diccionari Oxford, l’any 2016, va escollir aquest nou mot com la paraula de l’any.

El Brexit anglès, la trajectòria de Trump, la política de Putin i, en general, la política dels països, dits emergents, com Brasil, Xina, Índia, etc., estan basades en opinions esbiaixades i tendencioses. O, si voleu, en vulgars mentides disfressades de post-veritat.

Avui dia els fets han deixat de ser sagrats i les opinions han deixat de ser lliures. Avui dia el que són sagrades són les opinions i els fets són… opinables. Utilitzant aquesta tàctica, es pot mentir impunement i enganyar miserablement el feble espectador. Un excel·lent article de l’Antoni Bassas de l’any 2016 brodava tots aquests conceptes per arribar a la conclusió que la post-veritat fa més fortes i determinants les emocions sentides que els fets reals.

Preparem-nos, doncs, perquè aquest segle XXI les mentides disfressades de post-veritat estaran a l’ordre del dia a la premsa escrita, digital i mitjans audiovisuals. El poder no escatimarà en mitjans econòmics, ni polítics.

A Espanya, més grollers i directes, no estan de punyetes i menteixen impunement. De fet, l’Imperi Borbònic-castellà-madrileny, ha mentit sempre. El diari ABC, el seu primer portaveu, n’ha estat sempre el primer referent. Ara li han sortit imitadors com El Mundo, La Razón, El País i tot seguit El Periódico i La Vanguardia. Pel que fa a la premsa de paper, aquest mitjans neguen la realitat per afavorir els poders econòmics que els financen.

Pel que fa als mitjans audiovisuals, els grups com Mediaset o Atresmedia, que representen el 90% de l’abast nacional, es permeten desfigurar la veritat dels fets de forma flagrant per influir negativa i tendenciosament en l’opinió pública.

José Maria Aznar va mentir l’11-M; va mentir per la guerra d’Iraq; va mentir a la comissió que investigava el finançament il·legal del PP; va mentir dient que no coneixia alguns convidats a la boda de la seva filla. Hi ha a la xarxa diferents articles que parlen de les desenes de vegades que Aznar ha utilitzat la mentida per justificar el seu negatiu pas per la política.

Durant el judici de l’1-O, es va permetre mentir, sota jurament, els alts càrrecs responsables de la violència exercida per les forces de seguretat aquell dia. Es va permetre que els testimonis mentissin descaradament a cada resposta. Estaven sota jurament. Un cas flagrant de perjuri.

M punto Rajoy va ser cridat com a testimoni a dos judicis, el de la Gurtel i el de l’1-O. Responia, com un lloro sense cap mena de vergonya: “No me consta”; “No lo se”; “Lo ignoro”; No se de lo que me habla”.

Ara resulta que ha tret unes memòries en les que ho recorda tot amb meridiana claredat. Una de dues, o mentia llavors, o menteix ara. I no fa falta tenir moltes llums per arribar a la conclusió de que ha mentit sempre.

En moments de negociació, per obtenir la majoria necessària per formar govern, hem sabut que Pedro Sánchez va mentir cínicament quan va afirmar que havia trucat el President Torra. Les mentides venen de totes bandes.

No es gens aventurat, doncs, pensar que estem sota la influència d’un imperi que basa la seva força en la mentida.

Jaume Barberà Canudas

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close