Avisos importants

Cent anys del Retiro Obrero Obligatorio

Els avenços en les millores socials han estat, sempre, qüestió de reivindicació i de lluita. Poques millores socials han estat regalades a canvi de res. La majoria han estat conquerides després de fortes revoltes. Ara fa cent anys, i amb pocs dies de diferència, es van aconseguir les dues fites més importants per la vida de la gent treballadora: el dia 11 de març de 1919 es va signar el Decreto del Retiro Obrero Obligatorio, que establia el dret dels treballadors de poder-se jubilar als 65 anys i al cap de tres setmanes, el dia 3 d’abril de 1919, es signava el Decreto de la jornada de ocho horas, que limitava a vuit hores la duració de les jornades dels treballadors.

L’avenç de la protecció social a Espanya ha tingut els seus inicis, gairebé sempre, a Catalunya, i aquestes dues grans millores citades en són un bon exemple. A més, varen ser obtingudes en un ambient de revolta i en el punt àlgid de la Vaga de la Canadenca.

Podem agrair a un terrassenc, el senyor Alfons Sala, comte d’Ègara i, al clima violent i agressiu que es vivia a Catalunya durant aquella vaga, que a Madrid es signés, encara que fos a corre cuita, el decret favorable a la jubilació.

Possiblement, aquells decrets, o alguns de similars, s’haurien signat uns anys més endavant. Espanya no hauria volgut quedar enrere dels altres països europeus i s’hauria volgut afegir al carro del progrés. Però la veritat és que la jubilació als 65 anys i la jornada de 8 hores es van fer realitat gràcies a dos decrets signats, sens dubte, per rebaixar el clima de conflictivitat i de rebel·lió que es vivia a Catalunya a inicis de 1919.

Sus señorías, els polítics de Madrid, no patien mai les conseqüències directes de cap mena de vaga, ni de miners, ni d’obrers. Sus señorías, com a molt, estaven al corrent de les doctes interlocucions literàries del Café Gijón.

El tema de la jubilació ja feia dies que estava a la Cortes Españolas, però no en feien cas. Com a molt algú deia: «con la que está cayendo y tener que perder el tiempo en tonterías».

El diputat Alfons Sala els va convèncer que era necessari del tot. Amb una enèrgica arenga a l’hemicicle va justificar la imperiosa necessitat d’aprovar aquella llei i que, si no tirava endavant, les conseqüències serien catastròfiques. Tindrien un abast terrorífic i descomunal. El senyor Alfons Sala, n’estava convençut. Ell ho vivia. A Barcelona, Terrassa o Sabadell no hi havia llum, les fàbriques estaven tancades, les botigues també. No hi havia transport, no hi havia menjar, no hi havia ni pa. Els pistolers de la Patronal feien de les seves. Els sindicalistes no afluixaven. Tota la gent estava mobilitzada al carrer. El caos era immens. L’empresonament de milers de vaguistes al Castell de Montjuic encenia, encara més, els ànims. Es veia a venir una greu i sòlida revolució.

Es va aprovar, a corre cuita, el Decreto del Retiro Obrero Obligatorio, pensant que una millora tant efectiva per la classe obrera, calmaria el ànims que es vivien al carrer. No es va fer cap mena de càlcul de quanties, la prova és que es va establir una pesseta diària l’import de la pensió, amb un màxim de quatre mil pessetes l’any per els més afavorits, i es va agafar l’edat de 65 anys per ser el referent conegut més proper.

El senyor Alfons Sala i Argemí, terrassenc i empresari, va tenir una dilatada carrera política a Madrid. Entre 1893 i 1923 va estar, diverses legislatures, diputat al Congreso de Madrid. Va gaudir de merescuda fama i va tenir lloables intervencions, la del Retiro Obrero, en va ser una d’elles. L’any 1926 va ser nomenat Comte d’Ègara.

La primera referència europea de la jubilació pertanyia a Alemanya. L’any 1880, en temps del Kàiser Guillem I de Prússia, s’havia elaborat una llei de protecció dels treballadors que contemplava el dret a cobrar una pensió després de treballar tota una vida. L’expressió “tota una vida” equivalia a 70 anys. Aquelles èpoques per la societat no semblava cap necessitat peremptòria el fet de cobrar una pensió.

L’any 1916, en plena Primera Guerra Mundial, Alemanya va haver de fer gestos per animar a la seva població, la guerra es preveia dura. També es veia a venir que els temps s’anirien complicant. Un dels gestos, per aixecar la moral dels treballadors, va ser reduir en cinc anys l’edat de jubilació i es va establir en 65 anys.

Directament aquesta xifra va ser l’escollida en el Decreto espanyol. No es va fer cap previsió d’esperança de vida. Uns càlculs econòmics i demogràfics es van dur a terme l’any 1921, quan es va legislar més a fons aquella qüestió. Però d’inici, la pesseta diària i els 65 anys, van ser fruit de les presses i la improvisació.

 

Jaume Barberà Canudas

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close