Avisos importants

BELLESA

Maria Romaní

Dimarts, 2 de juny de l’any del confinament

De cop i volta, hem quedat expulsats del paradís, on la majoria de nosaltres ni tan sols teníem consciència de ser-hi, com ja he dit en una reflexió anterior. Però malgrat aquest greu trasbals, la bellesa del món es manté inalterable. No, menteixo, feia temps que no estava tan bé. En realitat el nostre planeta i tota la resta d’éssers vius que hi habiten estan tenint una breu temporada de calma, de silenci, de purificació i de pau. Així ens ho demostren diverses espècies d’animals que ara ocupen espais que fins avui havíem usat en exclusivitat nosaltres: sorprèn veure pingüins passejant pels carrers, panteres descobrint jardins privats o dofins i taurons arran de platges on ningú recorda haver-ne vist mai. També la vegetació de tota la Terra hi està sortint guanyant aquestes setmanes de confinament: l’aire i les aigües tornen a ser netes en llocs i ciutats on no s’hi podia veure el sol i en prou feines respirar des de feia dècades. El món i les seves extraordinàries belleses no en saben res de tot el que nosaltres estem vivint. Les muntanyes nevades, els boscos ancestrals, les platges desertes, els llacs i rierols… i tots els animals que els habiten són feliços en aquests temps durant els quals els humans no anem a fer soroll, ni a embrutar, ni a destruir, ni a caçar-los. La mare Terra, l’ésser viu més gran, al llarg de la seva història ha patit destrosses enormes, però la natura sempre ha aconseguit conservar l’equilibri i afavorir l’aparició de noves formes de vida i noves relacions de dependència. Només el nostre pas pel planeta ha aconseguit eliminar i trencar moltes de les cadenes que la naturalesa, tan sàvia com és, porta teixint durant milions d’anys. Aquests últims mesos és possible que el planeta i tota la resta d’éssers vius que l’habiten ens observin i pensin que el que estem fent ara és un primer assaig del que volem aconseguir portar a la pràctica de manera permanent. Potser pensen que finalment hem reaccionat a tanta maldat i destrucció cap a ells i que ara fem el primer gest per demostrar que els comencem a estimar, que els valorem, que pensem en ells i volem cuidar-los. La crua i desoladora realitat és pensar que ara mateix ja s’estan adonant que tot plegat ha estat un engany, que s’han creat unes falses expectatives sobre nosaltres. Perquè viure al nostre planeta tot caminant-hi de puntetes per deixar poc rastre al morir és una qualitat que tenen la resta dels éssers vius, no pas els humans. La veritat és que si no aconseguim reaccionar d’una vegada per totes, és possible que nosaltres tinguem els dies comptats. I serà llavors quan la mare que ens acull a tots, siguem bons o dolents, serà més feliç que mai, perquè tornarà a quedar lliure de les nostres agressions, tornarà a retrobar-se amb la seva puresa i amb tots els éssers vius que només la utilitzen per a poder viure-hi, sense explotar-la, amb naturalitat, senzillesa i saviesa profunda.  A mi em dol profundament comprovar com una vegada i una altra seguim menyspreant les nostres vides i les de tots els que ens envolten. Acabo aquesta reflexió dient el mateix però amb veu de poeta.

 POSTDATA

                               El núvol no sap que és de color blanc.
                               La flor no sap que fa olor.
                               La muntanya no sap que és alta.
                               El gra de sorra no sap que és petit.
                               Observem i valorem
                               la naturalesa que ens envolta
                               segons la idiosincràsia
                               dels nostres sentits.
                               I mai per mai
                               ens hem aturat a fer esment
                               de quines són les seves necessitats,
                               els seus sentiments,
                               les seves il·lusions...
                               Ella -la naturalesa que ens envolta-
                               i nosaltres -els éssers humans-
                               malgrat mengem i dormim
                               a recer d’un mateix sostre
                               vivim en mons paral·lels.


                
                                                               Marcel  Ayats

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close