Avisos importants

Aquelles revetlles de Sant Joan

Per dos dies no és la nit més curta de l’any, que correspon al solstici d’estiu. La nit de Sant Joan és, segurament, la més esperada i celebrada per un ampli sector de la societat. És una nit esplèndida, fantàstica, màgica, única.

El foc és l’element principal de la nit de Sant Joan. Dins la foguera, a més d’aquell munt de llenya, es crema, simbòlica i espiritualment, tot allò que no volem, que ens fa nosa, que ens perjudica. Es cremen els mals esperits. El foc purifica.

Ja fa unes dècades, en època de carències i d’innocència; quan es treballaven, per conveni, quaranta-vuit hores cada setmana; quan els dissabtes eren laborables; quan l’esperit de sacrifici superava la necessitat d’oci i lleure; quan, entre gaudir i pecar, hi havia una distància molt curta, les nits eren per dormir. Les sortides nocturnes de tot l’any es podien comptar amb els dits de les mans.

Aquella època, només dues nits eren més apreciades que la festa diürna, Cap d’any i Sant Joan. Sí, potser n’hi havia d’altres, com la Festa Major o Sant Pere, però cap de les altres nits, tenien el glamur i l’excel·lència de Cap d’any i Sant Joan.

Un any de mitjans seixanta, el senyor Bayó ens va deixar celebrar la revetlla de Sant Joan al seu jardí. La família Bayó tenia la casa més elegant del barri. Amb un jardí ampli, vistós i ben cuidat. Rosers, lliris, clavellines, margarides, clavells de moro, hortènsies, geranis… un bé de Déu de flors i altres plantes, en perfecta harmonia, al costat d’una terrassa amplia i adequada per poder-hi ballar unes quantes parelles. Hi teníem accés des la porta que donava al carrer. Vàrem guarnir i decorar la terrassa i el jardí amb garlandes, fanalets i altres galindaines. Va quedar preciós. Un escenari ideal per una nit única.

No cal dir que ens vàrem desentendre de la foguera. Havíem de cuidar-nos de tot, de la il·luminació, de la decoració i, a més, preparar la música, les begudes, els cubells amb gel, les coques, etc. No ens podíem torbar.

Aquell any van coincidir dues revetlles, la que es celebrava sempre al carrer de Sant Sebastià i la nostra. Tot i la mateixa finalitat, hi havia sensibles diferències entre les dues. A fora hi havia una gramola i un altaveu penjat en una finestra. Nosaltres teníem un tocadiscos de maleta, en el que la capsa era el plat i la tapa l’altaveu. Al carrer hi sonava Nat King Cole, Gloria Lasso, Ray Coniff, José Guardiola, Renato Carosone, Antonio Machín, Los Cinco Latinos i altres de l’estil, mentre nosaltres preferíem els Beatles, Mustang, Rollings, Sirex, Shadows, Jimmy Fontana o Franck Pourcel. Evidentment, música de dues generacions diferents.

La coca era del mateix forner, per tant, cap diferència. Pel que feia a la beguda, a fora, hi havia cervesa, gasosa, vi dolç i xampany. Nosaltres, en canvi, érem més de veure Fanta o Coca-Cola i ginebra. També teníem cervesa i xampany, però en menor quantitat.

En una cosa vam coincidir, va ser en dos celebrats brindis. El Centre d’Esports Sabadell feia deu dies que havia pujat a Primera Divisió. Un dels herois d’aquella gesta, justament el que va fer la passada que va acabar en gol, el Genís Castaño, era del barri.

Nosaltres érem un grup equilibrat, una bona colla de noies i de nois, gairebé en paritat, d’edats similars i amb ganes de passar-ho molt bé. Però vet aquí que al cap d’una estona d’haver començat es va presentar l’Albert Vallès, de dos carrers més amunt, tot dient que a la seva els havia fallat molta gent i si podien venir a la nostra revetlla.

La frase més repetida va ser «com més serem més riurem» i, efectivament, vam augmentar la colla, i les provisions de coca i begudes, i en va sortir una revetlla animada i gaudida d’allò més.

Dues parelles van començar a festejar a partir d’aquella nit. Aleshores, la forma més natural de freqüentar, de conèixer-se, d’intimar i d’aparellar-se era el ball. A més, fer-ho en una nit de revetlla, tenia un encant afegit.

Vol dir que tot eren flors i violes? Doncs, no. Es clar que no. A vegades, mirant enrere tenim certa tendència a magnificar i a idealitzar els fets passats. Aquella nit hi va haver un parell d’atzagaiades. L’una va ser deguda a l’estrany comportament del Mingu. De tant en tant desapareixia. Havia amagat una ampolla de ginebra al darrere d’unes hortènsies. El vam haver de dur a casa seva quan, gairebé, no s’aguantava dret.

L’altra va ser un conat de baralla entre dos dels joves nouvinguts. La causa era que un d’ells havia arrambat massa la xicota de l’altre, quan fèiem el ball de l’escombra. Ella, en sentir-se “agredida” el va deixar plantat en mig del ball. Després d’un petit escàndol, tot va acabar bé. Disculpes, perdó i oblit.

Una dècada després, quan la majoria ja tenia vehicle propi, va néixer el costum d’anar a veure la sortida del sol a la platja. Després de la revetlla, veure la sortida del sol, veure néixer el dia, era un desig molt estès que sobrepassava la curiositat per convertir-se en un esquitx d’entusiasme filosòfic. Ara no es pot fer. És una temeritat.

Cada any, el 24 de juny de bon matí, els equips de neteja han de retirar tones i tones de brossa de les platges de la costa. Una exageració. Una vergonya. La revetlla de Sant Joan ha esdevingut, a les platges, en una mostra de la barbàrie en que es pot convertir per la massificació i per la manca de consciència i d’educació ecològica.

 

Jaume Barberà Canudas

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close