Avisos importants

Aquelles fogueres de Sant Joan

Ni permís, ni punyetes. La foguera es plantava al mig de la cantonada i santes pasqües. I així, tots contents. Vigilant, això sí, sobre tot, que quedés un pelet allunyada del llum que penjava entre els quatre cantons. Mai se’n va cremar cap, de bombeta pública.

A mitja tarda es començava a muntar tota aquella munió de rampoines. No era fàcil que quedés ben vertical i enlairada. Havia de ser esvelta, ben alta i vistosa, evitant el perill de que, una vegada encesa, es decantés cap alguna banda i el foc anés a parar a algun portal. En la feina d’armar aquell muntatge, hi col·laboraven tots el homes del barri. Era feina d’homes, que voleu que us digui…

En acabat, com que, normalment, encara era clar, hi havia temps per anar a sopar, però, ep! algú s’havia de quedat a vigilar, per evitar cap bretolada anticipada.

Aquells temps, a l’estiu, només anàvem una hora per davant del sol, vol dir que a les deu ja era negra nit. Llavors havia arribat el moment. L’hora d’iniciar el gran ritual. Encendre el foc més esperat de l’any. Pels més joves era el deliri, pels més grans era el temor. Sempre ha estat així, la sensació de percepció del perill creix paral·lelament amb l’edat.

La nit de Sant Joan és una nit esplèndida. Una nit fantàstica. Una nit màgica. Una nit única, en la que la foguera era, i és, el centre de tota l’atenció. La celebració de la nit de Sant Joan és un patrimoni tant nostre, que mereix tota la veneració i conservació. Dins la foguera, a més d’aquell munt de llenya, es crema, simbòlica i espiritualment, tot allò que no volem, que ens fa nosa, que ens perjudica. El foc purifica.

Es començava setmanes abans, recollint, i amagant, tot allò que era per cremar: mobles vells, coves sense cul, cadires coixes, caixes trencades de fil, herba seca, troncs, etc.; s’anava a netejar el cobert de totes les cases veïnes; s’anava per les fàbriques, quadres, drapaires i tota mena de negocis, a recollir tot allò que els feia nosa i cremava: fustes, fustotes, caixes i caixotes, que arrossegàvem fins el nostres dominis.

També, setmanes abans, s’havia de començar la guardiola. L’arsenal de trons, petards i coets era part primordial i costava unes pessetones. “Quant val una caixa de trons?” “Quant val un paquet de petards?” El dia d’abans de la revetlla, la cua que hi havia a la botiga era immensa.

Hi havia pólvora per cada una de les edats i condicions: bombetes, mistos de pet (els famosos Garibaldí), pedres fogueres, petards, trons, coets, trons de metxa, traques, bengales i altra tipus d’andròmines pirotècniques. Aquells estris explosius també marcaven l’edat. “Encara ets massa petita per tirar petards, tu has de llençar bombetes”, es sentia dir.

Les flames, ben altes, que escric altes, altíssimes. Calor sufocant si et quedaves a prop del foc. Soroll ensordidor de pirotècnia. Coets amunt, petards avall. Ensum de sofre i de pólvora. El pensament més comú era: demà em molestarà, però ara, en aquests moments, com més soroll millor. Vinga, que rebenti tot.

Una vegada, els brètols més agosarats van farcir una brica (un totxo amb forats) amb trons de metxa, el van encendre i es van allunyar. El pet va ser considerable, ningú no va prendre mal, però dels vidres de les finestres properes, no en va quedar ni un de sencer.

L’endemà al matí, ben d’hora, amb la llum del dia, la jovenalla descobria i recuperava tots els petards que no havien explotat durant la nit.

Fins aquí la revetlla de la canalla, però i els grans i els no tant grans?

Doncs música, ball, coca i xampany.

Quan la foguera ja s’havia transformat en un cercle de foc, quan el soroll pirotècnic havia amainat, quan les males energies se les havia endut el foc, arribava el torn de gaudir de la nit més curta, o una de les més curtes, de l’any.

Si no hi havia gramola, hi havia tocadiscos. Era l’hora del ball. Era l’hora de la coca. Era l’hora del xampany.

Pasdobles, valsos, boleros, foxtrots, coca de forner i xampany, bons ingredients per una agradable revetlla de Sant Joan de temps, ja passats, però que queden a la memòria.

Ah, me’n oblidava, i el xampany, Delapierre semi-sec.

 

 

Jaume Barberà Canudas

 

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close