Vivim en una època on les sèries ja no es “miren”: s’analitzen, es debaten, es viralitzen i, de vegades, fins i tot s’arriben a legislar.
L’última en entrar per la porta gran ha estat Adolescència, aquella ficció crua, directa i més útil que molts plans educatius. Formalment és un espectacle, tot rodat amb un pla seqüència complet de tot l’episodi. Però més enllà d’això, que jo com a cinèfil ja valoro moltíssim, el seu punch real ha estat el contingut. La seva força ha estat tanta que al Regne Unit s’ha obert un debat sobre la necessitat de projectar-la a les escoles i al Parlament per abordar problemàtiques com la misogínia i la salut mental. Tant a pares i mares com a fills i filles. Ha donat molt a parlar.
Perquè si alguna cosa fa bé la cultura pop és això: colar-te l’activisme per la pantalla, mentre tu només volies desconnectar… o no. Et passa amb Mi Reno de Peluche, que et posa davant del trauma com qui no vol la cosa, davant dels problemes psicològics, dels trastorns obsessius, de la destrucció emocional i de l’autodestrucció. O amb Black Mirror, que fa anys que ens crida “Això passarà!” i, tot i així, seguim preguntant a l’Alexa si plourà, i demanant-li al ChatGPT que ens faci els deures.
I No mires arriba… aquella joia de sàtira que semblava exagerada fins que ens vam adonar que era un documental d’alguna cosa que ja havia passat poc abans. Una pel·lícula on uns científics descobreixen que un meteorit destruirà la Terra, però ningú els fa cas perquè tothom està massa ocupat mirant el mòbil, discutint per Twitter sobre si creuen en el meteorit o no, i sobre què fer-ne, en comptes de fer-ho. Encara recordo quan, després de l’estrena, la nit dels Oscars, vaig guanyar un concurs a RAC1 (la ràdio) on demanaven un títol alternatiu original i definitiu per a la pel·lícula: “Del meteorit sortirem millors persones”, vaig proposar (com amb la pandèmia, us en recordeu?). Spoiler: no vam sortir millors. Però com a mínim ens vam riure una estona mentre ens adonàvem que si torna a passar, estem fent tot el possible perquè tornem a no estar preparats. Perquè hi ha cromanyons que avui diuen que les vacunes no existeixen, com dirien que el meteorit era un invent woke. I aquests també voten, clar. I després ens espantem quan surt el que surt…
La qüestió és aquesta: si no ensenyem a llegir imatges, narratives i silencis, algú altre ho farà. I potser no amb bones intencions.
Potser Adolescència és només una sèrie amb molt estil. O potser és un primer exemple per mirar de plantejar una educació emocional i crítica que no cap dins dels vells currículums lectius. Perquè avui les històries que més ens arriben i ens fan pensar no surten del BOE, ni tampoc (tan debò!) dels llibres de text, sinó que arriben per la pantalla d’un mòbil o d’un ordinador. O, almenys, això és el que sembla derivar-se dels interessos i gustos dels nostres joves.
I això, ens agradi o no, també és política.
I també es educació.
Mirar sèries ja no és només oci. És triar des d’on mires el món. És triar què vols saber de la societat que t’envolta, i com vols que t’ho expliquin. I sobretot, és triar qui t’ho explica. I com.
Per tant, posem-nos-hi.
I que no ens passi res.
Paco Marín
Fontí i demòcrata.
Sant Quirze del Vallès, 24 de març de 2025