Avisos importants

Ni parim ni decidim

El part s’ha industrialitzat i medicalitzat amb el consegüent menyspreu a la dona i benefici per a determinades empreses

Esther Vivas

Ens han fet creure que les dones no sabem parir, que el part és una malaltia, un procés molt complicat i perillós, que hem de deixar en mans d’altres. No podem decidir ni opinar. ¿Com va ser el teu part, el de la teva parella, la teva filla, la teva germana, la teva cunyada, la teva amiga, la teva veïna, la teva companya de feina? Sovint són unes històries plenes de patiment, dolor i violència, que acaben justificant-se pel bé de la mare i de la criatura.

Al llarg de les últimes dècades, el part s’ha anat industrialitzant i medicalitzant. Etapes de la vida que sempre havien sigut considerades normals (menstruació, embaràs, part, menopausa…), ara són definides com a quadros patològics als quals la medicina, i la farmacologia, han de donar resposta, amb el consegüent benefici per a determinades empreses. Es normativitza la reproducció de la vida, donant lloc al control del cos de les dones.

¿On queda el nostre dret a decidir quan parim? A la porta dels hospitals i de les maternitats. En un moment tan important de les nostres vides, i de les criatures que portem, passem a ser en el millor dels casos meres espectadores i en el pitjor, víctimes d’un sistema sanitari, que, com defineix l’advocada de l’associació El Part és Nostre Francisca Fernández Guillén, ens tracta com «un simple camp de treball quirúrgic». ¿Les causes? «El nostre sistema mèdic és hereu d’un model profundament misogin, autoritari i molt jerarquitzat», afegeix.

La violència exercida contra les dones durant el part té des de fa anys nom: el de violència obstètrica. Es tracta d’una sèrie d’intervencions mèdiques que denigren les dones. A nivell físic, s’exerceix a través de la realització de pràctiques invasives com són el tacte vaginal realitzat per múltiples persones, l’episiotomia per rutina, l’ús de ‘fòrceps didàctics’ utilitzats només perquè els estudiants practiquin, cesàries innecessàries o la perillosa maniobra de Kristeller o de Hamilton, entre altres.

Una violència que és també de tipus psicològic, quan es menysprea la dona a través d’un llenguatge que la humilia i la infantilitza, en la mesura que no se la informa, se li menteix, se li impedeix estar acompanyada per la persona que ella desitja en aquest moment o se li nega el contacte amb el nadó al néixer. Ens trobem davant una violència silenciada, invisible i fins i tot acceptada tant per la societat i pels professionals sanitaris, que la practiquen sovint pensant que és la millor opció fruit de la formació que han rebut, com per les que la pateixen.

Estem davant una de les últimes fronteres de la violència de gènere. Òbviament, els avanços mèdics (cesàries, episiotomies…) han permès salvar moltes vides. El problema arriba quan es porten a terme de manera rutinària i sense necessitat, com moltes vegades succeeix avui dia.

A Espanya, el nombre d’episiotomies, cesàries, parts induïts o aquells que acaben amb l’ús de fòrceps, ventoses o espàtules és superior al que es produeix en altres països europeus, i no perquè les dones d’aquí siguem fisiològicament diferents. Una de cada quatre dones, un 25% del total, pateix una cesària, segons dades del Ministeri de Sanitat de l’any 2012. Les xifres varien en funció de la titularitat de l’hospital: si és públic, n’hi ha menys; si és privat, n’hi ha més. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera que una taxa de cesàries raonable se situaria al voltant del 10%, i mai hauria de superar el 15%.

El codi postal, més que l’expedient mèdic, acaba determinant el tipus de part que tindràs, i si serà més o menys intervingut. Si dones a llum al País Valencià, en concret a la sanitat privada, difícilment tornaràs casa amb el perineu il·lès. Un 72% de les que allà van parir van patir una episiotomia; als hospitals públics la xifra va ser del 58%. El nombre més alt de tot Espanya, segons l’informe L’atenció al part a Espanya. L’OMS considera que una taxa per sobre del 20% no està justificada.

Nosaltres parim, nosaltres decidim, diu la consigna feminista, però en realitat no és així. Com assenyalava una víctima de violència obstètrica, que va patir una cesària innecessària: «Encara em resulta bastant dur rememorar el dia que em van néixer la meva filla. Perquè jo sempre dic que no vaig donar a llum». La setmana passada, es va celebrar la Setmana Mundial del Part Respectat, i queda moltíssima feina per fer. Que una dona vulgui decidir en el seu part no és un capritx, sinó un dret, que ha de ser exercit lliure de violència de gènere. H

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close