Avisos importants

La Casa Duran

Utilitzant el símil tenístic podríem dir que la Casa Duran va superar tres Match Balls. La Casa Duran no és un palau, però és quelcom més que una masia ciutadana.

El llibre “La Casa Duran del Pedregar. Cinc segles d’història d’una família, d’un edifici, d’una vila…” de la col·lecció Quaderns de Patrimoni, reflexa que  … és un dels edificis més emblemàtics… amb una gran carga històrica… conserva intacta l’estructura genuïna dels segles XVI i XVII… així com la majoria de reformes executades en les dues centúries següents.

La seva antiguitat i la seva història l’han fet mereixedora d’entrar a formar part del Patrimoni Arquitectònic de Sabadell. Durant molts anys va estar amenaçada d’enderrocament, ja que, segons algunes veus, feia nosa per el desenvolupament del centre de la ciutat. Quan, l’any 1958, va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, el perill d’enderrocament va desaparèixer definitivament.

El llibre de memòries del batlle Marcet, empra dotze pàgines per parlar de la Casa Duran i acaba dient: “Todo antes que seguir como ahora, conservando una Casa Duran que, actualmente, por sus condiciones y por su aspecto no es más que un triste pegote en pleno corazón urbano de la Ciudad”.

La nissaga dels Duran va començar, l’any 1443, quan el ferrer Bernat Duran, originari de Terrassa, es va establir a Sabadell. Per tant, estem parlant de més de cinc segles. El patrimoni familiar, que, en el transcurs del anys, anava passant de pares a fills, va anar augmentant. Tenien possessions al centre de la vila, a l’Horta Novella, a Sant Vicens de Jonqueres i a Sant Quirze. També eren empresaris del tèxtil, en Joan Duran i Salvany va ser un dels fundadors del Gremi de Paraires, l’any 1559.

La casa, una casa senyorial de l’època, amb planta baixa, planta principal i golfes, es va construir entre 1578 i 1606. Sembla que va ser una obra compartida entre Joan Duran i el seu fill Feliu Duran. Va ser, a més, ampliada i reformada al llarg dels següents anys, fins arribar a l’aspecte que tenia el segle XX.

A Sabadell, pel que fa a l’urbanisme, hem topat moltes vegades amb la mateixa pedra. A finals del segle XIX, dos carrers van ser modernament urbanitzats. Amb amplada suficient, voreres generoses i arbrat a cada banda, eren la mar d’elegants. Però tenien una pega, i és que, ambdós, per el seu límit oest, no tenien sortida. Una paret els barrava el pas. Al cap dels anys, possiblement, o, segurament, es podia presentar el dilema: o el carrer, o la paret. Eren el carrer de Vilarrúbies i l’actual carrer d’Indústria.

Anys més tard, el carrer de Vilarrúbies va guanyar el seu envit. L’any 1969 es va enderrocar la Casa de la Caritat, una edificació que, inaugurada l’any 1854, s’havia construït on hi havia el convent dels Caputxins, que datava del 1653. Aquell enderroc va donar pas a una plaça, però si el carrer de Vilarrúbies l’hagueren situat uns metres més amunt, només per lliurar la Casa de la Caritat, s’hauria evitat el dilema mencionat abans.

En l’actual carrer d’Indústria es repetia la jugada. Quan va ser urbanitzat, com s’ha dit a finals de segle XIX, havia de ser un carrer senyorial per comunicar el centre neuràlgic de la ciutat amb l’estació del tren del Nord. Les autoritats donaven per suposat que la Casa Duran aniria a terra, però no tenien pressa i ho van deixar per més tard. De moment la casa es salvava.

La segona amenaça d’enderrocament va tenir lloc l’any 1928. Un projecte de l’arquitecte Josep Renom, contemplava convertir en passeig per vianants el tram de la Rambla comprès entre l’Euterpe i l’estació del tren elèctric. Aquest canvi, obligava, el transit rodat, a accedir a la Plaça Major per els actuals carrers de la República, Narcís Giralt i el Pedregar, però enderrocant la Casa Duran. El projecte no es va dur a terme i la Casa Duran va salvar el segon Match Ball.

L’any 1958, després de complicades gestions, el Consell de Ministres va aprovar la declaració de monument historicoartístic per la Casa Duran i posava fi al litigi que enfrontava els partidaris de l’enderrocament, d’una banda el batlle Marcet, membres del Consistori i arquitecte Joan Manich i de l’altra els favorables a la seva conservació: totes les entitats cíviques, culturals i esportives de Sabadell. La Casa Duran s’havia salvat.

Mancava però quelcom molt important: la seva reconstrucció. L’any 2001 va passar a ser propietat de l’Ajuntament i es va posar en marxa una important operació de restauració per poder-la dedicar a nous usos socials i culturals. Falta, només, trobar quins.

Jaume Barberà i Canudas

 

 

 

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close