Avisos importants

EN LLARENA I EL BURGOS ETERN, PASSANT PER EN CARNER.

En Pla, tan seu com era, va definir en Carner escriptor amb aquestes paraules : “ No he conegut mai un home que tingués en la conversa més recursos verbals, més mitjans d’expressió, més riquesa d’adjectivació, més capacitat de transmutació de la realitat a través del llenguatge que la que ell tenia. Amb la paraula feia el que volia. Era prodigiós , enlluernador”. Quan Pla ha parlat no cal ( esdevé fins i tot delictiu ) afegir-hi res més.

El gran Carner, entre els centenars d’articles que va escriure per la premsa a principis del segle passat, en tenia un titulat “La processó al carrer de Montcada”. L’article en qüestió, d’una qualitat literària immensa, ple de detalls i referències  sàvies i històriques de  la Barcelona de fa més d’un segle i amarat de la càrrega murri i irònica tan habitual d’en Carner, parla de la processó de Corpus al conegut carrer del barri gòtic barceloní. De fet, sense intenció d’aprofundir en la peça literària i només amb voluntat d’insistir en la substància de l’article, l’exercici narratiu té com objecte reivindicar – amb un clar to melancòlic –  el retorn de la processó al carrer Montcada que havia desaparegut de l’itinerari processal anys enrere.

El passatge narratiu,  esdevé una espècie de reclutament necessari i selectiu  de públic  per una processó de Corpus com Déu mana.  En aquest extens recull, el mestre Carner veu del tot imprescindible la presència d’algun “….magistrat de Burgos ( els magistrats són de Burgos, com les dides són de les Bascongades)”.

La frase, contundent, categòrica, lapidària, no sé contextualitzar-la  a principis del segle XX. Desconec per quins motius – fa pràcticament cent anys – el referent del noucentisme literari català, tenia la preconcepció d’un magistrat com hom oriünd de Burgos. Malgrat tot, sí us sóc sincer, no he invertit ni un minut a intentar desxifrar l’origen de la curiosa i enigmàtica frase. L’actualitat, allò que un periodista aparellaria amb el qualificatiu de “rabiosa”, m’ha desmotivat de la recerca. I és que sabeu…? El jutge Llarena és fill de Burgos.

Com us podeu imaginar, la corrua de neguits que se m’han despertat en els darrers dies, arran de la lectura de l’article,  em tenen instal·lat en un cert turment mental. Patiu amb mi i pregunteu-vos :  Seria digne el Pablo Llarena – des de la perspectiva d’en Carner – de representar el gremi dels magistrats a la processó  de Corpus del carrer Montcada ? Es trobaria a l’alçada moral – de puresa pecaminosa si voleu aplicar el paral·lelisme religiós –  per assistir a una celebració tan profunda ? Aniria vestit amb la solemnitat que l’ocasió demana ? Portaria algun element groc que pogués, perfectament, fer joc amb l’engalonament, escenografia i ornamentació floral típica de la festivitat catòlica? Diria, emocionat,  allò que formava (forma?) part de l’imaginari fraseològic del nacionalcatolicismo espanyol “hay tres jueves en el año que relucen más que el sol….”.

Jo, ves per on, penso que en determinades qüestions en Llarena acompliria amb el requisits de mínims. Crec que ho faria, sense problemes,  en tots aquells que fan referència a aspectes d’imatge externa. Arribo a aquesta conclusió prèvia,  a partir de l’experiència viscuda amb el burgalès togat. M’explico. Sí és capaç de donar la sensació  de ser imparcial i just en el tractament als presos polítics catalans,  també ho serà a l’hora de triar una vestimenta, o bé de ser un lleial representant de la magistratura espanyola. És allò tan vell de convertir la farsa a la categoria de veritat.

Però en aspectes més de fons, en els que realment interessen en Carner, a mi mateix,  a molts de vosaltres i finalment remetent-nos a la pròpia dignitat del fet que ens ocupa ( la processó de Corpus) en Llarena no passaria el casting malgrat ser de Burgos. Són aquells impediments que genera el càrrec de consciència, la contradicció entre el que comporta el càrrec ( ser a la processó, ser jutge) i l’exercici efectiu i honest d’aquest ( mirar amb humilitat quan passa la custodia, o el que és el mateix sentir-se satisfet i tranquil a l’hora de prendre decisions imparcials). Aquesta presència impostora en la processó imaginària d’en Carner, una presència legítima en aparença i ignominiosa en essència, podria ser perfectament una metàfora de la vida d’en Llarena.

Sí noi, el botxí judicial de les preses i presos polítics és nascut a Burgos. Com la morcilla d’arròs o el propi Cid (el conqueridor per excel·lència de l’univers mental de l’espanyolisme recalcitrant). La capital del gòtic arquitectònic-religiòs  peninsular, també ho és de fets i esdeveniments històrics i polítics que de ben segur són motiu de “honda satisfacción” pel “nostre” Pablo. A banda de la condició de fill predilecte d’en Rodrigo Diaz de Vivar, aquesta contrada castellana ha estat escenari de molts episodis “para mayor gloria” de la “nación indisoluble”.

Entre les brillants pàgines escrites en clau burgalesa és digne destacar el fet que, a l’ombra de la catedral de Santa Maria, Felip V va concentrar les seves tropes i va instal·lar-hi la seva “caserna d’hivern” quan la Guerra de Successió se li havia complicat. Sense aquest reagrupament estratègic de les tropes borbòniques a l’any 1706, no haurien vingut altres “efemèrides” espanyoles com l’11 de setembre del 1714.

Burgos també va convertir-se en la capital de l’Espanya franquista durant la guerra. De fet el ban de guerra de “en el dia de hoy, cautivo y desarmado el ejercito rojo, las tropas nacionales han conseguido alcanzar sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado” , va ser escrit a mà i signat per Franco abans (o després) de menjar-se una “olla podrida”, plat típic d’aquelles terres.

També allà, mentre un marrec corria en calces curtes pels carrers de la ciutat medieval, es demanava la pena de mort per uns quants militants de l’esquerra abertzale basca. Era el  que seria conegut  com Procés de Burgos. Un Consell de Guerra, sense garanties judicials, que pretenia escarmentar la resistència antifranquista basca. No caigueu en la fàcil conclusió que, en aquells dies i setmanes va forjar-se la vocació d’en Pablito. Però tampoc ho descarteu.

Que tindrà Burgos, us preguntareu. Doncs no ho sé. Potser caldria preguntar-li a un dels seus fills il·lustres, magistrat i veí de Sant Cugat. De fet, jo estic temptat – de forma educada i cívica, sense cap tonalitat groga a afegir – de plantar-me a una de les ciutats amb la renda per càpita més gran de l’Estat i preguntar-li a en Pablo tres qüestions. Ets habitual a les processons de Corpus ? Que té Burgos que no tingui, posem per cas, Leon ? I finalment…. Saps que vol dir que “t’engeguin a dida” ?

Amb aquesta darrera pregunta, se’m gira feina de nou. Per què, segons en Carner,  les dides han de ser basques ? Em sembla que la recerca de motius i personatges serà, com a mínim, més reconfortant que amb en Llarena i companyia.

 

Josep Coll

Militant d’ERC – Sant Quirze.

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close