Avisos importants

El Quinto

Una de les tradicions més nadalenques de Catalunya és el quinto. És tant nadalenca com la il·luminació de Nadal o Els Pastorets. Al menys coincideixen en les dates. Qui és que no ha jugat una estona al quinto, alguna tarda, o alguna vigília de festes? Ja sigui a l’Urpí, al Ciervo, a Can Capablanca o a d’altres entitats. Tal com s’havia fet abans al Catalunya, a la Industrial o, més antigament a la Penya les Delícies.

A Sabadell hi ha constància escrita, gràcies a en Marià Burguès, que el segle XIX, per Nadal, alguns cafès ja feien el quinto. Aleshores hi havia alguna diferència amb l’actual. El quinto era igual que ara, és a dir, encertar una fila de cinc xifres, però per la plena, que tenia el nom d’embruta, era precís encertar quaranta xifres, que corresponia a vuit línies.

A Sant Quirze són famoses i esperades les sessions, animades, entranyables i familiars, que organitza el Club de Handbol.

Hi ha dues teories que justificarien l’origen del quinto. Una diu que va néixer de la mà d’un monarca francès, quan va demanar un joc que li permetés recaptar més recursos per l’estat; l’altra manté que va ser cosa dels quintos catalans que volien recollir diners abans de marxar a fer el soldat. És igual, sigui quin sigui el seu origen, la qüestió és que el quinto que es juga a Catalunya per les festes de Nadal, ha complert dues expectatives: la primera era la d’ensenyar els números. Quan la ignorància era generalitzada, una de les maneres d’aprendre de números, i a comptar, era mitjan els jocs, com les cartes i altres. El quinto, en aquest sentit, va fer la seva funció, ara ja no cal. L’altre expectativa era, i és, la de fer calés. Moltes entitats esperen aquests dies per fer algun dineró. L’ex-president de la SCR El Ciervo, senyor Josep Camps, explicava en una entrevista que gràcies al quinto es poden fer reformes i anar modificant la seu de l’entitat. El 20% de la recaptació es queda a l’entitat.

«Una parella de pals!», «pelat l’avi!», «nyam, nyam!» «les banderes d’Itàlia!», «un de cansat que “s’assenta”». El lloro va traient els números de l’estri de vímet i els col·loca a la seva carta, però els canta ocults en diferents eslògans en forma de broma. Poques vegades ha d’aclarir la xifra amagada, ho fa, sí, per els més neòfits.

El quinto és molt diferent del bingo. El quinto va lligat, en general, a entitats que ho necessiten. A més, la participació és important i decisiva. Els jugadors es permeten cridar: «pela, lloro, pela», «agafa’l», «tírame’l», «vaig a una», «remena, lloro, remena», mentre van posant les guixes a cada corresponent quadre.  La veu més esperada, però, és aquella que diu: «és ben bo, que se li pagui».

Es crea una atmosfera de col·laboració. Dins la sala es crida, es xiscla i es canta. Si el lloro s’ho proposa pot fer participar tothom amb càntics alegres i majoritaris.

El significat dels números va variant amb el pas del temps i es va adequant als esdeveniments actuals. El «pelat el nano», s’ha convertit en el «messi», com abans els «tres ralets» s’havia convertit en «la fi del cagaelàstics». Com que, segurament, a l’inici, era cosa d’homes, hi havia expressions més masclistes com «la niña bonita» o «les mamelles de la Paula». Un bon lloro pot donar molt joc a l’hora d’anunciar les xifres. La riquesa del llenguatge popular es mostra com un element viu. El periodista i lingüista Màrius Serra, en un article, escrivia que la gent de Política Lingüística hauria d’enviar, cada Nadal, un autocar a Sabadell per tal de fer-se ressò d’aquesta riquesa.

Tot i que es pot colar alguna martingala, ningú no es pot arruïnar jugant al quinto. De la mateixa manera que ningú no es farà milionari. Es va donar el cas, els anys seixanta, del comptable d’una empresa que, molt afortunat, explicava que sovint era agraciat amb quintos i plenes. Quan l’empresa se’n va adonar, el desquadrament de la caixa era important.

En Marià Burguès explica que el segle XIX, el guany de l’entitat era de vint a vint-i-cinc pessetes cada cinc minuts. Aleshores cada jugada costava dos rals (cinquanta cèntims de pesseta) i es pagaven el quinto i l’embruta. Pel quinto donaven cinc pessetes i una barra de torrons d’Alacant. Per l’embruta una polla, o gall d’indi, una barra de torrons i una ampolla de vi bo. Si llavors, el preu d’un gall d’indi oscil·lava entre deu o dotze pessetes, fent un petit càlcul, permetia determinar el guany citat abans.

També explica que alguns dels guanyadors es menjaven els torrons allà mateix i que hi havia algun home que hauria donat un duro per no aixecar-se ni per anar a orinar.

Com totes les tradicions catalanes, el quinto va estar prohibit després de la guerra. Durant deu anys, a Sabadell no hi va haver quinto. Es va poder reprendre l’any 1949. Des llavors, les sessions de quinto a Sabadell són esperades i gaudides d’allò més.

 

Jaume Barberà Canudas

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close