Avisos importants

De la N-150 a la C-58

Les obres d’ampliació de l’autopista C-58 ja fa dies que estan en marxa. Quan s’acabin, un tercer carril entre Terrassa i Badia, llargament reivindicat, ja serà una realitat. Aquesta autopista -la primera de Catalunya sense peatge-, inaugurada l’any 1975 amb el nom de B-29 (anys després A-18), aviat va quedar estreta. El coll d’ampolla estava a l’entrada de Barcelona, però quan, l’any 1991, van entrar en funcionament les Rondes, ja podia engolir un trànsit més elevat. Per la C-58 hi circulen més de 160.000 vehicles diaris. Aquesta millora, encara que sigui amb retard, és un bona notícia.

A Sabadell ja sabem de què va això dels retards. Des que es va demanar una solució seriosa per la N-150, fins que es va inaugurar l’A-18, van passar més de vint anys. La carretera N-150 era com la ventafocs, la que més treballava i la més mal tractada. Els anys del gran creixement, entre 1950 i 1975, la concentració de petites i mitjanes empreses, al Vallès Occidental, era de les més altes del país. El transit de camions i furgonetes amb mercaderies i de vehicles particulars entre Barcelona, Sabadell i Terrassa, i viceversa, era molt més que multitudinari.

A inicis dels seixanta, quan l’economia i el comerç creixien progressivament, anar de Sabadell a Barcelona, per la carretera N-150, era una epopeia complicada i lenta. S’havia de superar un pas a nivell amb barrera, travessar Santa Maria de Barberà, travessar Cerdanyola, passar el Coll de Montcada, unir-se als vehicles que, circulant per la N-152, venien del Vallès Oriental. A continuació, per l’anomenada carretera de Ribes entrar a Sant Andreu, la Sagrera i el Clot, i accedir al centre pel carrer d’Aragó. Moltes vegades, en arribar a lloc, ja havien tancat. Un desastre. Entre 1965 i 1966, en obrir la Meridiana, es va mitigar la qüestió, principalment l’entrada a Barcelona, però, de Sabadell a la Meridiana, el problema era el mateix.

Per tenir un bon accés des del Vallès a Barcelona i, a la vegada, una bona sortida pels barcelonins, ja, l’any 1957, des de Sabadell s’havia reivindicat el túnel del Tibidabo. L’alcalde Marcet, màxim defensor de la causa, somniava amb un túnel i una autopista que, a Sant Cugat, es bifurcava cap a Sabadell i cap a Terrassa. El mes de maig de 1957 va presentar el projecte al Ple de la Diputació. Curiosament, tres mesos després de ser rebut per Franco en una audiència en la que el dictador li va dir que tenia molt interès en millorar la N-150, però que no hi havia diners.

Ningú, de Barcelona, ni de Terrassa, va comprar la idea del batlle Marcet. Tant sols va tenir l’interessat recolzament del President de la Diputació, que va encarregar un projecte i va fer, l’any 1962, una performance d’inici d’obres, tant sols de cara a la galeria. Les obres no es van dur mai a terme. Amb la mort, l’any 1963, del senyor Marcet, el túnel del Tibidabo va quedar en l’oblit.

Sí que hi va haver dinerons per un caprici privat. Les males llengües deien, i les bones també, que l’autovia de l’Ametlla se la va construir, l’any 1966, el senyor Joaquim Buxó Dulce d’Abaigar, IV Marqués de Castellflorite i President de la Diputació de Barcelona, per anar a la seva finca de l’Ametlla. El Ministeri d’Obres Públiques va considerar, per influència de la Diputació, que era prioritària aquella autovia (que no solucionava res per l’accés a Granollers i ben poca cosa per anar a Vic) en detriment de la millora de la N-150, llargament reivindicada. Realment els beneficiats varen ser els burgesos de Barcelona que tenien torres a l’Ametlla o a La Garriga.

Un article a La Vanguardia del dia 25 de novembre de 1970, signat per Patricio Palomar, anunciava un resultat de: Madrid 2 – Barcelona 0, i no era de cap esdeveniment esportiu. Es referia a que, allà, a la capital, ja s’havia inaugurat el segon túnel del Guadarrama, mentre aquí, el més calent estava a l’aigüera. El Consorcio de los Túneles del Tibidabo s’havia constituït tres anys abans, però encara no s’havia mogut ni un fil. L’any 1961, el batlle Marcet ja havia escrit:

De lo que también estoy plenamente seguro es de que si las condiciones que concurren en el túnel del Tibidabo afectaran a Madrid en lugar de Barcelona, haría ya años que la obra sería una realidad.

El Consorcio de los Túneles del Tibidabo es va crear, l’any 1967, rescatant la idea de Marcet, i al cap de dos anys, es va adjudicar a TABASA la construcció dels túnels de Vallvidrera. Però, entre tràmits, projectes, suspensions, entrebancs i canvis de projecte, les obres van durar vint-i-dos anys. Varen ser inaugurats l’any 1991.

Jaume Barberá i Canudas

 

 

Si continues navegant per aquest lloc web, estaràs consentint l'us de cookies. Siusplau revisa la nostra politica de Cookies i prem "Accepto" si estàs d'acord - >> Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close